Reclutament
En aquests exèrcits semiprofessionals la oficialitat era sovint l'element més estable, el nucli aglutinador de la força de combat. Amb el declivi de la cavalleria, principal funció de la noblesa militar europea durant els segles anteriors, aquesta va evolucionar gradualment cap a l'especialització en el comandament de forces al servei dels naixents estats sobirans. Els estaments de la petita noblesa acaparaven, doncs, els càrrecs d'oficial d'un exèrcit del segle XVIII, sovint amb unes qualitats per al comandament més que dubtoses. Aquest fet venia reforçat pel sistema d'ascensos, basat generalment en la venalitat, és a dir, en la promoció per compra dels càrrecs. Aquest tipus d'ascens en base als diners era usual fins i tot en exèrcits que teòricament el prohibien com l'espanyol, a on com a mínim consistia en una tercera part dels nomenaments. L'altra via per tal d'aconseguir ascensos era l'antiguitat en la permanència dels oficials a l'exèrcit, i en un grau molt menor la vàlua en combat.
Els oficials havien de reunir, doncs, els diners necessaris per a pagar al coronel propietari del regiment un rang superior i, per tant, els mèrits del personal més competent no estaven tan valorats com la posició econòmica de la qual podia gaudir un soldat. Aquest fet era especialment rellevant en l'alta noblesa que dominava els llocs de comandància més rellevants. Malgrat que alguns d'aquests comandants eren extremadament hàbils, com per exemple Marlborough, el príncep Eugene de Savoia o Vendôme, molts dels oficials eren clarament incompetents, incapaços de dirigir eficaçment als seus homes.
Pel que fa al comportament al camp de batalla, sovint els coronels propietaris d'un regiment delegaven el comandament a un altre oficial més jove o amb més experiència militar. Aquest últim, per regla general, manava el seu regiment en primera línia de combat, en especial en el cas dels regiments de cavalleria. La raó era que des d'aquesta posició els seus homes podien veure'l, i ell tenia la capacitat de controlar la direcció i ordre de marxa. Donant-li suport el regiment estava envoltat per altres oficials i sotsoficials, que tenien la missió d'evitar la fugida dels homes i ordenar la rereguarda i els flancs.
Un cop iniciat el combat, però, poca cosa podien fer per a controlar la batalla, doncs el caos i la confusió regnants feien difícil saber què estava passant i a on era més necessària la seva presència. Esperonant a les tropes amb la seva presència al capdavant, a més, eren objectiu fàcil per als enemics, motiu pel qual les baixes d'oficials durant tot el segle XVIII es mantingueren a unes cotes molt elevades, sovint superiors a les dels soldats que manaven.
