Infanteria

 

Durant la guerra de Successió, com en la majoria d'èpoques, l'arma principal dels comandants fou el soldat a peu. La infanteria, doncs, estava destinada a formar el nucli de l'exèrcit tant en el camp de batalla com en els setges. Aquestes tropes reglades, a més, estaven sovint complementades per milícies, és a dir, cossos armats de civils que eren convocats davant el perill d'invasions per part de l'enemic. De tradició medieval, aquestes forces podien arribar a ser un complement important dels exèrcits regulars. A Catalunya existia la famosa Coronela de Barcelona, que ajudà a mantenir la defensa de la ciutat davant el setge del 1713-1714, a més dels sometents reunits pels diversos pobles.

Malgrat existir diversos tipus d'infanteria especialitzada, en aquesta època l'arma predominant del soldat d'infanteria regular era el fusell, arma de foc amb mecanisme de guspira.

Organització

 

Al camp de batalla s'organitzava la infanteria en brigades, és a dir, agrupacions de 2 o 3 regiments, cadascun dels quals tenia una base nominal d'entre 1000 i 3000 soldats. Aquest número teòric no es complia a la pràctica, doncs les baixes per deserció, malaltia i combat reduïen radicalment el número de membres disponibles. A banda de la infanteria de línia, cada regiment tenia una companyia de granaders, combatents d'elit encarregats d'encapçalar les tropes en combat.

Finalment, existien en els exèrcits del segle XVIII regiments de tropes especialitzades, com per exemple els croats imperials o els miquelets catalans, exemples d'infanteria lleugera d'extraordinària qualitat.

Armament

 

Malgrat tot, el soldat regular continuava essent la part essencial de la línia de combat. La distància efectiva del seu fusell, però, era realment limitada: uns 150 metres. Era del tot inútil disparar a l'enemic més enllà d'aquesta distància i, de fet, intentar encertar a qualsevol objectiu de la grandària d'una persona a més de 30 o 40 metres era pura utopia.

Així doncs, aquesta arma de foc era altament imprecisa, i cap a inicis del segle XVIII no s'entrenava als seus portadors a apuntar a un objectiu en concret; per contra, en l'entrenament els membres d'una línia de combat disparaven en salves, apuntant simplement en la direcció de l'enemic. El número de mosquets disparant, més que no pas la seva punteria, era el que dominava el combat d'infanteria típic de l'època. Mitjançant fileres de soldats armats amb mosquets es creava una zona de matança de gran impacte a distàncies reduïdes (fins als 50 o 60 metres davant la línia de combat).

Pel que fa al combat del soldat a peu vers la cavalleria, durant diversos segles havia estat necessari destinar una part de la infanteria com a piquers enlloc d'armar-los amb mosquets. Les armes de foc d'avantcàrrega eren lentes de recarregar, i per tant els seus portadors no podien defensar-se dels genets un cop disparada una bala. Per aquest motiu els soldats amb piques tenien la missió d'aixecar un mur d'afilades puntes, capaç d'aturar qualsevol intent de càrrega per part de la cavalleria enemiga. Els cavalls, guiats pels seus genets vers la línia d'infanteria amb les piques a l'avantguarda, es quedaven desconcertats per la massa compacta de cossos i baionetes dirigides vers ells, per la qual cosa era difícil obligar-los a trencar la defensa de la infanteria si aquesta mantenia la sang freda. Si, per contra, s'obrien forats en la línia per infants que fugien presa del pànic, la cavalleria podia aconseguir trencar la formació enemiga amb conseqüències catastròfiques, doncs la superioritat que un genet a cavall tenia sobre els soldats a peu portava sovint a l'aniquilació d'aquests últims.

A finals del segle XVII, però, la pica fou descartada definitivament en favor d'una important innovació tecnològica: la baioneta. Aquest invent, consistent en una arma blanca que es podia ajustar al barril del fusell, permeté a la infanteria aconseguir el mateix efecte que les piques havien tingut anteriorment en el camp de batalla encara que portessin armes de foc. Amb la baioneta, doncs, ja es podia armar cadascun dels soldats amb un fusell, amb la qual cosa s'augmentava la potència de foc al mateix temps que es mantenia la defensa vers les càrregues de cavalleria.

Tàctica

 

La disposició tàctica de la infanteria desplegada en batalla, consistent en blocs molt profunds de mosquets i piquers en els segles anteriors, començà a augmentar la seva amplada a finals del segle XVII. Les formacions profundes van ser creades com a medi de defensa vers la cavalleria, però amb l'augment de la potència de foc i la baioneta ja no eren necessàries. Per tant, l'acumulació de files de soldats típiques dels tercios del segle XVII per tal d'aturar amb èxit els atacs de la cavalleria fou progressivament abandonada, i s'anaren desplegant els soldats cada cop en menys línies, possibilitant un guany en l'amplada de la línia de batalla.

Les formacions d'infanteria dels diversos estats, però, afrontaven de manera diferent la disposició tàctica al camp de batalla. Mentre que l'estil francès desplegava als soldats en 4 o 5 línies d'infants, l'adoptat pels exèrcits anglesos i holandesos ho feia en 3 línies tan sols. No hi havia forma efectiva de permetre que més de 3 línies de soldats poguessin disparar les seves armes simultàniament, per la qual cosa la disposició francesa estava pensada encara per a mostrar un front compacte a la cavalleria en detriment de la potència de foc.

Batalló d'infanteria en ordre tancat, desplegat segons la tàctica anglesa (en vermell) i francesa (en blau).

També hi havia importants diferències en la cadència de foc d'ambdues formacions. L'estil francès es caracteritzava pel foc en salves de fileres, que després de disparar es dirigien cap a la rereguarda de la formació per a recarregar. L'anglo-holandès, per contra, era molt més sofisticat, doncs els homes estaven dividits per seccions de 4 columnes. Mentre la segona i tercera filera de la secció disparava, els 4 homes de la primera es mantenien en reserva. A més, les seccions anaven disparant en ordre estricte, intentant d'aquesta forma establir un foc regular, sense espais de temps entre les descàrregues i amb suficient potència com per a bloquejar qualsevol atac enemic.

Malgrat tot, cal dir que enmig del caos regnant en un camp de batalla, envoltat de sorolls provinents de cavalls, ferits i canons, i sense veure gairebé res pel fum provocat per les descàrregues, els soldats d'infanteria acabaven disparant tan ràpid com podien, sense tenir en compte les ordres dels oficials, que no podien ni escoltar ni veure.

A banda d'aquestes formacions de soldats lluitant en un estil regular, el segle XVIII visqué un progressiu augment de la utilització d'infanteria irregular. Aquestes tropes no es desplegaven en línies compactes, sinó que combatien de forma dispersa, aprofitant els accidents del terreny per a cobrir-se i aconseguint un foc poc intens però constant. Essent els precursors de la infanteria lleugera napoleònica, coneguda com a voltigeurs, aquests soldats irregulars, entre els quals podem destacar els miquelets catalans reconvertits en fusellers de muntanya i els croats, tingueren un paper molt rellevant en els combats desenvolupats en zones boscoses i muntanyenques, a on les files d'infanteria regular eren més vulnerables al seu atac.

 

Equipament

 

Detalls vestimenta soldats: 1 - 2 - 3