Granaders
Els granaders són soldats d’infanteria que sorgeixen durant la segona meitat del segle XVII. Desenvolupen una tasca especialitzada: el llançament de granades o magranes. Les granades eren petits recipients de vidre o ceràmica farcits de pólvora i metralla; comptaven amb un broc en el qual s’instal·lava la metxa. El granader prenia l’artefacte, l’encenia i a continuació el llançava. En principi les granades eren útils per la lluita a curta distància, els combats a l’interior d’edificis o en espais fortificats. L’explosió d’una granada, amb la consegüent expansió de metralla podia ferir alhora a diversos soldats, a banda del terrible efecte psicològic de l’explosió. Un atac que impliqués el llançament simultani de moltes granades podia tenir conseqüències devastadores entre la infanteria contraria. Tanmateix l’ús de granades era perillós, atès que podien explotar abans d’hora. Els accidents eren habituals.
Normalment els granaders encapçalaven els atacs dels regiments i esdevingueren soldats d’elit. En gairebé tots els països europeus els regiments comptaven amb 10 companyies, de les quals una era la de granaders.
A finals segle XVII els granaders eren ja considerats com les unitats d’elit i s’escollia per formar-ne part els soldats més alts o decidits. A principis del segle XVIII, però, l’ús de granades era molt limitat atès el perill que comportaven, tanmateix les unitats de granaders, que havien resultat exitoses, continuaven existint com a forces de xoc. L’equip del granader era similar al del soldat d’infanteria reglada: camisa, jupa, calces, mitges, polaines, sabatots i corbata. Al cap, però, no portaven el tricorni sinó un capell en forma de mitra. La forma pretenia respondre a criteris funcionals atès que l’ala del tricorni podia dificultar l’acció de llençar la magrana amb el braç, contràriament la mitra no oferia cap obstacle. Tanmateix la mitra tenia problemes ja que en els països catòlics es considerava com una burla als bisbes. Per tal de no ofendre creences en els exèrcits d’aquestes zones es va optar per la gorra granadera formada per diverses pales i una cucurulla central flonja i decaiguda. Tot plegat països en domini protestant com els anglesos o prussians exhibien altíssimes mitres i en llocs com Itàlia o Catalunya els granaders tenien gorres més discretes.
Pel que fa a l’armament, els granaders comptaven com els altres soldats d’infanteria, amb un fusell amb baioneta i una espasa o sabret segons el moment. La munició es portava en una caselina. A diferència dels soldats d’infanteria portaven una bossa granadera que penjava d’una bandolera. En aquesta bossa es dipositaven fins a deu granades. Vinculada a la bossa havia també una destraleta, molt típica dels granaders, que els ajudava en les seves diverses casuístiques de combat de xoc. Damunt la bandolera de la bossa granadera s’acostumava a situar un portametxes de llauna que protegia la metxa encesa durant el combat que estava a disposició del combatent per encendre les granades. En l’exèrcit català de la Guerra de Successió l’equipament dels granaders està molt ben documentat, singularment en els regiments de la Ciutat i Diputació. Les ordres de compra o fabricació de materials arriben a precisar que les xapetes de llautó havien de portar la inscripció “vèncer o morir”.
Imatge: Soldats de les companyies granaderes pertanyents als regiments anglesos de Borr,Gorge i Hamilton, protagonistes en el setge aliat de Barcelona del 1705 (Il·lustració F. Riart).
Granades s.XVIII Museu Naval de Venècia
