Cavalleria

 

La cavalleria era una arma realment costosa. Segons el marquès de Santa Cruz, s'estima que aproximadament mantenir 1.000 soldats de cavalleria equivalia als costos de 2.500 infants. Tot i això, i malgrat que el seu paper ja no era tan important com en l'època medieval, la cavalleria continuava essent una de les armes principals dels exèrcits del XVIII i, de fet, en conjunció amb la infanteria que li donava suport fou l'arma ofensiva més efectiva durant la guerra de Successió.

 

Organització

 

És realment difícil establir una organització comuna per a tots els tipus de cavalleria i nacionalitats existents, però en línies generals estava organitzada en regiments d'uns 500 genets dividits en 10 companyies de 50 soldats cadascuna, tal i com especifiquen les ordenances militars que el rei Carles III publicà durant el 1706. A la pràctica, aquesta xifra difícilment s'assolia, essent més normal tenir en plantilla entre 300 i 400 membres.

En batalla cada regiment era desplegat en bloc, dividit en 2 o 3 esquadrons, cadascun dels quals podia tenir entre 100 i 150 genets. Sovint 2 o 3 regiments eren agrupats en brigades, i diverses brigades formaven una ala de cavalleria en campanya. Aquestes organitzacions eren en tot cas temporals, doncs la única unitat que perdurava en el temps, fos en campanya o fora d'ella, era el regiment.

Imatge: Soldat pertanyent al regiment aliat de anglès cavalleria Harvey que va participar a la batalla d'Almenar al 1710

Armament

 

Existien dos tipus principals de formacions muntades en la època que ens ocupa: la cavalleria i els dragons. La diferència radicava bàsicament en l'entrenament que rebien els seus genets; mentre que el primer tipus s'entrenava per al combat muntat al camp de batalla, els dragons eren entrenats com a infanteria muntada amb múltiples funcions (reconeixement, persecució, etc.).

Els regiments de cavalleria muntaven grans cavalls, i en alguns casos com els cuirassers els genets podien dur alguna peça d'armadura pectoral. El seu armament era molt divers, però en general els seus membres portaven una gran espasa recta, un parell de pistoles i una carrabina.

Pel que fa als dragons, els seus cavalls eren en general de mida més reduïda, i sovint descavalcaven per a combatre des de terra. A mesura que passaren els anys, però, el seu aspecte i funcions s'assemblaren cada cop més a la cavalleria de combat. No portaven proteccions de cap mena, i el seu armament consistia en carrabines, pistoles i una espasa. Tot i que en principi no estaven destinats al combat muntat al camp de batalla, cada cop prengueren un paper més predominant en aquest sentit, com demostra el seu paper en batalles com les d'Almenar.

Finalment, diversos cossos escollits de cavalleria més lleugera començaven a aparèixer en aquesta època, com per exemple els hússars. Muntats en cavalls més petits i ràpids, les seves funcions estaven relacionades bàsicament amb el reconeixement de les posicions enemigues i d'altres tasques a on s'exigia sobretot velocitat.

Tàctica

 

L'ús de la cavalleria al camp de batalla era objecte d'un debat que, ja a la guerra de Successió, feia més de 50 anys que durava. S'havia de fer servir la cavalleria com a arma de xoc pura amb l'espasa, o bé era millor que els genets fessin servir les armes de foc, disparant des de la distància?

En general els dragons i la cavalleria es desplegaven al camp de batalla en esquadrons, organitzats en 2 o 3 fileres de genets. Aquests s'acostaven a l'enemic a trot lent, intentant mantenir en tot moment la formació fins a tenir-lo a uns 100 metres (és a dir, al límit de l'abast efectiu dels fusells). En aquest punt, la tàctica emprada durant la gran majoria del segle XVII consistia en aturar la marxa abans d'entrar en contacte amb l'enemic, tot avançant una fila de genets que, entrant a l'abast de l'enemic, disparava les pistoles abans de retirar-se cap al fons de la formació. Tot seguit s'adelantava la segona línia de cavalleria a disparar les seves armes, tot repetint-se el cicle en el moviment conegut com a caragola. Un cop es comprovava que l'enemic vacil·lava per les descàrregues era el moment d'atacar amb les espases a fi i efecte de derrotar-lo completament.

Les millores fetes pel rei Gustav Adolph de Suècia a la cavalleria, però, van aportar una nova manera de combatre per als genets: augmentar la marxa cap a un trot ràpid (aproximadament uns 16 km/hora) sense disparar, amb la intenció d'entrar en contacte amb l'enemic a velocitat considerable a fi i efecte de causar el major impacte possible. Per a la infanteria era una experiència esfereïdora, doncs una massa compacta de 300 o 400 cavalls es dirigia cap a la fina línia d'infanteria que, si es trencava pel pànic, quedaria feta miques. Per tant, aquestes noves tàctiques, adoptades especialment per l'exèrcit anglès, convertien a la cavalleria en una arma purament psicològica. Si la infanteria podia mantenir la cohesió, els cavalls s'aturarien abans d'impactar en la línia de baionetes i soldats aixecada contra ells. Si els soldats, per contra, trencaven la formació per fugir de la càrrega, serien aniquilats pels genets.

 

Regiment de cavalleria de 300 genets desplegat en 3 línies.

El debat entre aquestes dues doctrines s'anà decantant poc a poc cap a la cavalleria de xoc, doncs la cavalleria anglesa, cuidada en extrem per Marlborough, guanyà la partida al seus contrincants francesos en la gran majoria de les accions, proporcionant victòries tan brillants com la de Malplaquet (1709) a l'exèrcit aliat.

Pel que fa al combat entre genets, les fonts del segle XVIII fan constar que en general els esquadrons no arribaven al contacte directe, doncs en la majoria dels enfrontaments entre regiments de cavalleria una de les parts girava cua al veure's en perill, per a reorganitzar-se uns metres més enllà. Quan s'esdevenia el xoc, aquest era un fenomen molt caòtic, a on les línies de combat es desintegraven, desenvolupant-se lluites entre petits grups de genets, donant lloc a un combat semblant a la guerra aèria del segle XX. En aquest cas, doncs, més que no pas la formació o la oficialitat era l'experiència, la destresa del genet i la qualitat del cavall els factors que jugaven un paper essencial.

Equipament