Fortificacions

El procés de fortificació i els setges

 

Els antecedents

 

Les iniciatives de fortificació endegades a mitjan segle XVI no es van complementar amb una política sistemàtica de defensa de fronteres i enclavaments geoestratègics. Durant els primers decennis del XVII Catalunya no va conèixer cap innovació significativa quant a promoció de fortaleses. Els fets que els primers decennis del XVII fossin de relativa pau a les fronteres catalanes i que les inversions militars espanyoles continuessin fent-se prioritàriament al nord d’Europa, van produir un estancament i un abandonament important en les obres de defensa. Contràriament durant la segona meitat del XVII, la Guerra dels Segadors, el tractat dels Pirineus i les successives guerres de veïnatge van imposar una frenètica activitat poliorcètica en el conjunt de Catalunya, amb fortificacions efímeres de campanya i estables de gran abast. Tanmateix, les iniciatives fortificadores van ser a càrrec, principalment de les corones espanyola i francesa, encara que les autoritats catalanes i les d’abast locals van efectuar obres en la mesura de les seves possibilitats. De fet, a Catalunya se seguien amb atenció les innovacions artilleres i de fortificació que es realitzaven a Europa, i Barcelona va ser sempre un referent, fins i tot hispànic, en els afers d’estudis poliorcètics. Sembla que el 1626 Barcelona ja comptava amb l’embrió d’una Escola Militar que esdevindria plenament activa el 1639. El teòric i pràctic més important del moment va ser Francesc Barra, dinamitzador de l’artilleria catalana, que el 1642, va escriure un importantíssim tractat teòric, el Breu Tractat d’Artilleria per afrontar el desafiament de formació d’artillers que implicava la guerra contra Espanya. L’Escola Militar estigué ubicada a la zona del baluard de Migdia, a tocar del Rec Comtal. L’Acadèmia militar va sobreviure la Guerra dels Segadors. El 1688 es va complementar amb una acadèmia explícitament d’arquitectura promocionada pel virrei Bournonville. El 1697, a banda, es tancà l’Academia Militar de Madrid i es va traslladar a Barcelona la Càtedra de Matemàtiques, la que estava més implicada en afers poliorcètics d’enginyeria; i encara, el 1699, després de la Pau de Rijswijk l’Acadèmia plenament reconeguda va continuar funcionant sota la direcció de Francisco Larrando de Monleón, qui va fundar una càtedra de «Matemàticas y Fortificaciones». A principis del segle XVII la universitat de Leiden era la que havia innovat i teoritzat més a fons sobre aspectes poliorcètics. En els Països Baixos, sense dubte, els diversos contendents tenien els seus millors enginyers i aprenien constantment gràcies a una dramàtica experiència pràctica, atès que el territori esdevenia camp de batalla permanent. Els espanyols van comptar amb destacadíssims enginyers militars, com per exemple Sebastián Fernández Medrano, animador i director de l’Escola Militar de Brussel·les, formalitzada el 1675. Deixebles de Medrano (José Mendoza Sandoval, Agustín Stevens) a principis del segle XVIII van passar a l’Acadèmia de Barcelona, activa fins al 1705. Els enginyers francesos, per la seva banda, no van ser gaire innovadors i durant la major part del segle XVII es mantingueren en posicionaments conservadors. Vauban, al darrer terç del segle, començà a situar l’enginyeria francesa a l’alçada de la de les altres potències europees.

 

Les influències

 

Durant la primera meitat del segle XVII la traça italiana havia donat lloc a dos corrents o tendències de fortificació principals. D’una banda els arquitectes dels Països Baixos, italians i espanyols preconitzaven les fortificacions «a l’exterior», mentre que els francesos preferien les fortificacions «a l’interior». Ambdues doctrines poliorcètiques es van poder palesar a Catalunya en el marc de la Guerra dels Segadors. La traça italiana, hereva en definitiva de les tradicions medievals, plantejava fortificacions exemptes, sense o amb poques estructures defensives exteriors que impedissin el bombardeig de les cortines i la consegüent obertura de bretxes. El sistema de fortificació a l’exterior, basat en les experiències de fortificació i el setge de Flandes, posava l’èmfasi en la defensa en profunditat; així, davant de muralles i baluards anaven construint tot un seguit de fortificacions complementaries: revellins o mitges llunes, contraguàrdies [...] que impedien el foc directe de l’enemic contra la fortificació principal. De vegades, fins i tot eren obres de campanya i terraplens que absorbien bé el foc enemic. Aquests fortificacions complementàries únicament estaven plantejades contra l’exterior, de tal manera que no disposaven ni d’ampits, ni de troneres, ni de cap defensa a l’esquena, de tal manera que en cas que l’enemic les conquerís podien ser batudes des de la fortificació principal. D’altra banda, tot i conquerides o arranades les defenses exteriors, la col·locació d’artilleria per batre els murs principals no resultava fàcil.

Durant el conflicte 1640-1659, els espanyols van comptar amb un excel·lent enginyer: Antonio Gandolfo, sobre la vida del qual no hi ha informació, però que ja el 1636 estava treballant en la fortificació del Rosselló.

Els francesos seguien les doctrines de fortificació establertes per Jean Errand Bar-le-Duc (1554-1610), enginyer d’Enric IV, que preconitzaven una sola de línia de fortificació molt compacta i potent, i amb diferents nivells de tir. Era una concepció més agressiva, que facilitava concentració de potència de foc per esmicolar directament qualsevol que s’acostés a les muralles. En una sola barrera defensiva podien haver-hi casamates, terraplens i cavallers, tots actuant més o menys a la vegada. A la pràctica, els fums i els focs de plataformes d’artilleria i mosqueteria a distints nivells podia produir dificultats. Els enginyers seguidors d’aquesta escola arribaren a transigir i construïren revellins davant les cortines de les muralles, però no ho feien davant dels baluards. De fet, era una concepció arcaïtzant de la traça italiana; la pràctica va demostrar que les defenses en profunditat esdevenien més efectives, i va ser Vauban, precisament, qui va donar el canvi de timó a les fortificacions franceses a la recerca de la profunditat. Els francesos també van intervenir en el marc de la Guerra dels Segadors amb les seves propostes fortificadores seguint els criteris de Bar-le-Duc. Després del tractat dels Pirineus, Vauban intervingué, a més, en la poderosa fortificació de les noves fronteres pirinenques del regne de França.

 

La Guerra dels Segadors (1640-1652)

 

La Guerra dels Segadors i la incorporació de Catalunya a la geoestratègia francesa va comportar un plantejament sobre el territori similar al que ja s’havia donat en altres períodes de la història. Les opcions de fortificació en aquest període han estat ben plantejades pels magnífics treballs de Lluís Cortada i Colomer, que prenem com a referent principal. Segons Cortada, els catalans van posar èmfasi a estabilitzar una línia defensiva fortificada i fronterera definida pel Segre i l’Ebre, planteig similar al que havien fet els romans durant la Segona Guerra Púnica; a banda lògicament havien de reduir les fortaleses de Perpinyà i Roses, dominades pels espanyols a l’inici del conflicte. L’objectiu inicial va ser assegurar la rereguarda expugnant les fortaleses espanyoles i fortificar la frontera, però això no va ser possible. Els franco-catalans van poder fer-se forts a Lleida, i optimitzaren les fortificacions de la ciutat, el mateix que van fer a Balaguer. Alhora van millorar també Miravet i van fortificar Flix. Tanmateix, Tortosa, la clau del corredor del sud, amb l’avançada de Tarragona, van romandre a mans espanyoles. Òbviament sense Tortosa i Tarragona no hi havia possibilitat d’estabilitzar la frontera; així, bona part de l’esforç estratègic franco-català s’esmerçà en la conquesta d’ambdues places.Alhora, l’esforç bèl·lic espanyol es va adreçar contra Lleida.

Tortosa era el puntal ofensiu i defensiu espanyol, i com a tal va conèixer un procés accelerat de fortificació. El 1642 Antonio Gandolfo estava treballant en l’optimització les defenses. La Suda va mantenir el seu paper de ciutadella, però Gandolfo va expandir les seves defenses cap a llevant mitjançant un hornebec que cobria el Barranc del Rastre. Els baluards de Sant Francesc i de Temple cobrien el riu; i els de la Victòria, del Carme i del Sant Crist, la resta del recinte: Tortosa es configurava com una plaça potent. Els franco-catalans van intentar-ne la conquesta, sense èxit, el 1643; l’expugnaren el 1648 i la van tornar perdre el 1650. Amb uns i altres, l’optimització de les defenses no va parar. La resultant encara es pot comprovar en els nostres dies atès que Tortosa ha estat de les poques ciutats catalanes que manté gairebé intacte el seu espectacular recinte de fortificació siscentista.

Plànol de Tortosa el 1642, per Gonzalo de Mendoza

Tarragona també va experimentar un procés accelerat de fortificació entre 1641 i 1643. Antonio Gandolfo i Juan Antonio Barruero van començar els treballs, seguits a partir del 1643 per De Sesti, enginyer major de Catalunya. Gandolfo va aprofitar el perímetre definit pel cinyell romà, i al davant hi construí terraplens i baluards. El recinte definit per l’antiga muralleta o mur de Clasquerí, que se suportava en els murs de migdia del circ romà, s’ampliava fins atènyer el que avui és la Rambla Nova. Una nova muralla sud-oriental tancava el perímetre per aquesta banda. I encara els enginyers castellans anaren ampliant la fortificació en direcció al port, l’extrem de ponent del qual havia d’estar defensat pel Fortí de la Reina. La cartografia del període, i singularment l’interessant gravat de Beaulieu del setge franco-català del 1644, mostra una plaça forta ben fortificada, eriçonada de baluards i amb llunetes exteriors que protegien la muralla, tot i que en aquest moment les fortificacions encara no arribaven al port.
La fortalesa de Roses, amb una forta guarnició, també va quedar a mans espanyoles. Els militars espanyols procediren a optimitzar les fortificacions contrarellotge seguint les directrius marcades per l’enginyer Cornachioli. La proposta, seguint la doctrina de la fortificació exterior, consistia a construir un autèntic segon recinte extern. Així, mes enllà del fossat aixecaren baluards davant dels baluards, més baixos i oberts per la banda de la gola, a fi que poguessin ser batuts pels baluards del recinte principal. Davant les cortines bastiren llunetes i contraguàrdies, i tot plegat amb un nou fossat exterior, camí cobert i glacis. Els franco-catalans, però, van poder expugnar la fortalesa el 1645, i trinxaren el perímetre exterior; van plantejar-se seriosament arranjar les defenses a partir del 1655, iniciativa que es va bandejar arran del tractat dels Pirineus.

El setge de Roses de 1645, per Sébastien de Pontault.

Perpinyà, que es va mantenir a mans espanyoles fins al 1642, no va tenir temps material de conèixer canvis en el seu recinte, que d’altra banda era extraordinàriament poderós.

Les iniciatives de fortificació franco-catalanes van ser molt més limitades. Cal destacar-ne el Coll de Balaguer i Constantí, en un intent d’escanyar el corredor espanyol de Tortosa-Tarragona. Els treballs van consistir en fortificacions de campanya, trinxeres i terraplens sobre els quals no tenim massa informació, tot i que devien ser prou forts atès que van resistir importants atacs espanyols.

Miravet també va conèixer intervencions. Usualment l’espitllerat del castell i la plataforma artillera de llevant han esat atribuïts sense cap fonament a treballs de les guerres carlines. Pensem, però, que les magnífiques espitlleres que coronen els murs medievals i la plataforma reducte són precisament una refacció franco-catalana. Igualment, les restes de l’extraordinari molí polvorer que es conserven en el recinte inferior són, probablement, d’aquest període. D’altra banda, les fonts cartogràfiques indiquen terraplenats exteriors a la zona de ponent i davant la façana de llevant, de ben segur per optimitzar el recinte. L’aparició de materials arqueològics del XVII i d’abundants pipes, evidencia que efectivament va haver-ne una important ocupació del recinte en aquest període.

Flix també va formar part de la línia de defensa de l’Ebre. Els franco-catalans van provocar importants destruccions en el casc urbà. El 1645 els espanyols intentaren emparar-se de la vila, però els franco-catalans es va fer forts resistint en el castell, i van procedir a refortificar la zona després de la retirada espanyola. Flix està enclavat en un pronunciat meandre a la dreta de l’Ebre, i conceptualment constitueix una mena de península. Els franco-catalans van optimitzar el castell que controlava l’istme que menava la península i el que quedava de la vila, i van construir un baluard, muralles amb terraplens i un fossat, just davant de les antigues muralles medievals que a banda i banda del promontori del castell tancaven el braç de terra. Tot eren fortificacions de campanya. Per la zona de llevant, acarada a la corba del meandre, van construir un hornebec i una llarga trinxera que segui la ribera del riu. El 1648, Flix va patir un nou setge espanyol, però les defenses van aguantar bé. El 1650, Flix va caure a mans espanyoles.

Lleida també va conèixer l’impacte de l’esforç de fortificació franco-català. Era el gran bastió de la frontera occidental catalana que cobria tot l’ampli flanc de la Depressió Central, des del Montsec, amb l’ajut de Balaguer, fins a les serres prelitorals i l’aiguabarreig del Segre amb l’Ebre. Lògicament en funció de la nova situació geoestratègica Lleida s’havia de fortificar contra l’enemic espanyol, i contra qualsevol exèrcit que gosés travessar els Monegres.

A principis el 1641 els franco-catalans van començar la fortificació trepidant de Lleida, a partir d’un projecte del mariscal enginyer Saint-Pol. Es tractava d’una obra ambiciosa que implicava la destrucció del barri de la Suda i demolicions a la Magdalena i Cappont, per facilitar el tir de l’artilleria; la Seu quedava aïllada, i també calia destruir edificacions religioses com per exemple el monestir de Predicadors o l’Abadia de Sant Hilari. A partir d’aleshores, malgrat que la Paeria va mantenir tenses relacions amb les autoritats franceses, les obres es van endegar amb rapidesa; Saint-Pol les va iniciar i Saint Clair les va continuar. Van adobar les muralles medievals i va començar l’edificació d’una ciutadella damunt el destruït barri de la Suda, alhora que s’aixecaven fortificacions de campanya a l’entorn del vell castell templer de Gardeny. Quan els espanyols van assetjar i conquerir la ciutat el 1644, les obres ja estaven força avançades: ja havien estat construïts els baluards Punxegut, Francès, del Rei i Assumpció; i també s’havia defensat el Cappont. La dinàmica de fortificació no va parar; per raons geoestratègiques inverses, els espanyols van prosseguir la construcció de defenses a tota velocitat, amb una certa improvisació i sense seguir l’ambiciós pla francès. Gregorio de Brito -artiller portuguès i nou governador felipista de Lleida- va animar i dirigir el procés des de l’octubre del 1645. Aviat va quedar enllestida la ciutadella principal a l’entorn de la Suda i el castell de Gardeny, amb murs de pedra. Al nord es va afegir el baluard de Cantelmo. Els anys 1646-1647 foren reforçats els portals de la Magdalena, els Infants i Sant Martí.

Balaguer també va conèixer un esforç fortificador. Els franco-catalans hi van treballar des del 1642; construïren baluards i terraplens davant les muralles medievals.

Torre de defensa costera (Eivissa)

 

La fortificació de Barcelona en el marc de la Guerra dels Segadors no visqué grans alteracions. Les muralles i els baluards havien estat lentament condicionats d’ençà la segona meitat del XVI. Davant la imminència de l’atac espanyol del 1641, aixecaren fortificacions de campanya a Montjuïc i un camí cobert que les unia amb la ciutat. Després de la conquesta filipista, es va anar ampliant la fortificació fins a atànyer gairebé tot el cim de la muntanya. Pel que fa a l’interior de la ciutat, els filipistes van dissenyar plans per construir reductes a l’interior que conjuressin qualsevol possible revolta, però aquests projectes repressius no foren executats.

Tota una problemàtica molt diferent és el que presenten les petites fortificacions del període. Fins ara no hi ha hagut estudis arqueològics significatius al respecte, ni tampoc sobre les fortificacions efímeres o cordons de setge. Les excavacions del castell de València d’Àneu i del de Llívia fan sospitar que el procés fortificador va anar més enllà de les viles i va incidir en tota mena d’espais estratègics, fins i tot a escala comarcal. D’altra banda, la Guerra dels Segadors no va definir fronts estables; aquests eren molt relatius i estaven delimitats intuïtivament per la possessió de ciutats o viles amb guarnició. Es van configurar amplies terres de ningú on la cavalleria franco-catalana i l’espanyola sovintejaven, de vegades alternativament. Les petites fortificacions al servei d’aquesta microescala bèl·lica són les que no coneixem. Sembla que es van fabricar aprofitant els recursos i les tècniques dels mestres d’obra locals. Una possible petita fortificació fronterera d’aquest període és la denominada Torre d’en Viola, de Calafell, a la qual hom li han atribuït els orígens més inversemblants. Es tracta d’una edificació turriforme d’uns sis metres de costat i com a mínim de planta baixa i dos pisos. Hi ha un mur de fonamentació de pedra sobre el qual s’aixeca l’obra de tàpia, feta amb grans encofrats. L’edificació està farcida de petites i rústegues espitlleres. Hi ha un mur perimetral a manera de pati més o menys quadrangular a l’exterior de la torre. El conjunt està a mitja vessant d’una muntanya que, a l’edat mitjana, havia estat coronada per una talaia. No té per tant vistes al mar, la qual cosa fa descartar qualsevol funcionalitat relacionada amb la pirateria. Contràriament, sí que té bones vistes i opcions sobre Calafell i els camins que menaven a l’Alt i el Baix Penedès. Els materials ceràmics del jaciment, d’altra banda, es poden situar de mitjan segle XVII. En aquell moment, l’Alt Penedès estava sotmès a les incursions que des de Tarragona efectuava la cavalleria castellana. La Torre d’en Viola possiblement sigui un petit enclavament de suport per a les activitats de la cavalleria franco-catalana, o potser espanyola, que controlava els espais encarats a Tarragona. Una altra edificació que podria relacionar-se amb les petites fortificacions franco-catalanes és el Castellet de Banyoles, al qual se li han atribuït, igualment, orígens ben diversos. Es tracta d’una construcció de tàpia construïda sobre un sòcol de pedra, i mostra també petites i rústegues espitlleres similars a les que es conserven a la Torre d’en Viola. Com que els franco-catalans van posar èmfasi a estabilitzar el front de l’Ebre, no resultaria forassenyat fixar punts de defensa a la riba esquerra del riu. En qualsevol cas, sembla que encara trigarem a disposar de recerques arqueològiques que facin llum sobre la micropoliorcètica en aquest conflicte.

La conquesta de Barcelona, el 1652, no va aturar les hostilitats. Els exèrcits espanyols i francesos van continuar atonyinant-se amb el suport de grups de miquelets, i aquesta tònica d’enfrontaments continuà sense solució de continuïtat fins al tractat de Rijswijk el 1697. Així, doncs, les tasques de fortificació, esperonades per la nova línia fronterera fixada pel tractat dels Pirineus (1659) van continuar a ritme frenètic.

El 1654 i 1655 els espanyols van fer de Vic una plaça fortificada per frenar les filtracions de miquelets i tropes franceses. Van netejar les muralles d’edificis adossats i van començar a preparar la construcció de baluards segons projecte de Bonaventura Tarragó. Les obres, però, no arribaren a fer-se efectives.

Setge de Barcelona (1652)

 

Del tractat dels Pirineus a l’esclat de la Guerra de Successió

 

Després de la revolta dels Angelets de la Terra i de l’enfrontament franco-català-espanyol de 1672-1679, els francesos passaren a fortificar la nova frontera fixada pel tractat dels Pirineus; l’encarregat de planificar i executar la proposta va ser Sébastien Le Prestre Vauban, el millor enginyer de Lluís XIV, que va fer la primera presa de contacte amb l’afer durant la primavera del 1669, però els projectes seriosos es van apressar a partir del 1679. Vauban va ser un gran innovador en la poliorcètica francesa; de fet, va fer una virada que superà l’escolàstica de Bar-le-Duc, en favor dels sistemes de fortificació exterior. Sovint s’ha exagerat la importància de Vauban i fins i tot se l’ha presentat com a gran renovador de les fortificacions abaluartades. Res més lluny de la realitat; Vauban va ser un bon enginyer, però, de fet, no va inventar res de nou: es va limitar a aplicar i a desenvolupar les doctrines dels enginyers espanyols i flamencs i a portar la pràctica de la fortificació a l’exterior fins als seus màxims extrems. Sempre que va poder, va optar per acumular a l’exterior dels recintes tota mena de construccions avançades: llunetes, revellins, contraguàrdies, tenalles, etc., tot per evitar l’impacte directe contra els recintes principals. En aquest sentit, Vauban va evolucionar en proposar successivament tres sistemes de fortificació cadascun d’ells més complex que l’anterior. Va usar amb intel·ligència els diferents recursos poliorcètics i fou capaç de girar-se el terreny al seu favor en construir de manera congruent amb el relleu. També se li atribueixen innovacions directes, com ara la instal·lació de travesseres en el camí cobert, per tal d’evitar el tir d’enfilada. Va destacar en el perfeccionament dels sistemes de setge, concretament se li imputa la definició del sistema de tres paral·leles per atacar una muralla. Paradoxalment, Vauban fou un gran humanista, un preil·lustrat que es va preocupar per les més diverses intervencions urbanístiques, d’enginyeria i de gestió del territori.

A la frontera catalana, Vauban va intervenir sobre fortificacions ja existents i va construir fortificacions ex-novo. Va crear una xarxa per parar qualsevol intent d’invasió des de la Cerdanya, des del coll d’Ares o des de l’Empordà. Per parar els atacs per l’antiga Via Augusta, va refer el castell de Bellaguarda, entre els colls del Pertús i Panissars. A rereguarda d’aquest punt, estava la plaça forta de Perpinyà, que Vauban va acabar de convertir en una fortalesa inexpugnable. La costa comptava amb els ports fortificats de Cotlliure i Port-vendres. El castell de Salses, obsolet per a la nova poliorcètica, va deixar de jugar el seu paper estratègic, i Vauban arribà a plantejar-se arrasar-lo, ja que en cas de pèrdua del Rosselló, França s’estalviaria problemes si deixava d’existir una fortalesa a Salses. Finalment, però, la fortalesa va restar amb usos limitats i logístics.

Tècnica d’atac de bastions pel mètode de Vauban de trinxeres paral·leles (1704), per Sébastien Le Prestre de Vauban.

Per prevenir filtracions al Vallespir des del coll d’Ares i Camprodon, Vauban va aixecar, en primer lloc el Fort de la Guàrdia, a Prats de Molló, en segon lloc el Fort dels Banys, als Banys d’Arles. Finalment, per parar les invasions des de la Cerdanya, Vauban comptava amb la fortificació de Vilafranca de Conflent, que va fer arranjar i va dotar d’un fort; tanmateix, es va estimar més avançar una fortificació molt pròxima a la frontera i va construir Mont-lluís, una magnifica nova construcció situada a poca distància del coll de la Perxa i de la nova línia fronterera cerdana. Tot plegat, una espessa xarxa que va requerir grans inversions i que evidenciava la ferma voluntat de la corona francesa de retenir el Rosselló.

Perpinyà va continuar essent la clau mestra del Rosselló, tot i que en sentit invers. Les poderoses muralles renaixentistes de la ciutat i la ciutadella van ser reforçades i ampliades per Vauban a partir del 1679. Els fossats es van netejar i es van construir casernes. Es van aixecar nous baluards, com ara el bastió de la Justícia, el de Sant Joan, el de França i el de Caputxins; i se’n van refer d’antics com el de Sant Jaume i el de Sant Domènec. El raval de la Vila Nova es va fortificar i va quedar integrat en el recinte, i les cortines de les muralles es van protegir amb mitges llunes i tenalles. A banda, Vauban va planificar reformes urbanes i d’infraestructures a la ciutat, principalment d’arranjament i gestió dels recursos hidràulics.

Bellaguarda va ser concebuda com una fortificació de xoc a la ratlla de la frontera. El lloc havia comptat amb un castell medieval de planta quadrada i torre central. Els espanyols van ocupar-lo entre el juny del 1674 i el juliol del 1675, i el van començar a fortificar. Després de recuperar-lo, els francesos es van adonar de la seva importància estratègica. Els enginyers Dubruehl i Saint-Hillaire van continuar les obres a partir d’una fortificació pentagonal. Vauban va intervenir-hi a partir del 1678 i modificà part dels plantejaments en marxa. Cap al 1698, la fortalesa estava operativa i gairebé acabada; comptava amb cinc baluards amb cavallers, dos llunetes i una mitja lluna, casernes per a sis-cents soldats, molí, cisternes, polvorí, hospital i dos fortins avançats amb sengles camins coberts que cobrien els colls de Pertús i Panissars.

La primera intervenció a la vall del Tec es va fer als Banys d’Arles; d’entrada interessava més controlar una població rebel que no pas els perills d’invasió del sud. Així el Fort dels Banys es va concebre a poca distància de Ceret, tot bloquejant les comunicacions entre la vila i la frontera. Damunt la fortificació medieval de la Torre Reial de Puig dels Banys, van desenvolupar-se les obres entre 1670 i 1674, sota la direcció de Dubruehl. Vauban va reorientar els treballs en el 1679, però el seu projecte de millora quedà inacabat.

L’alta vall del Tec quedava bloquejada des de Prats de Molló. Les antigues fortificacions havien estat arranades amb motiu de la revolta dels Angelets de la Terra. Vauban va optar per construir un fort que controlés aquesta vila, potencialment rebel, i alhora vigilés el pas cap a la frontera del coll d’Ares. El lloc escollit va ser el de l’antiga torre medieval de la Guàrdia, que va quedar integrada al recinte. Les obres es van iniciar el 1683, però les dificultats financeres van impedir que el projecte de Vauban es desenvolupés plenament.

Vilafranca de Conflent havia estat de sempre un enclavament geoestratègic que controlava la circulació per la vall de la Tet. La intervenció a Vilafranca era difícil, atès que el nucli ocupava la vall de la Tet en un lloc molt estret, i la vila podia ser dominada des de les altures que la circumdaven. Vauban es va adonar de la problemàtica: uns tiradors experts com els miquelets podien, des dels rocams circumdants hostilitzar el nucli urbà amb simples trets de fusell (Rapport Villefranche, 1679):

«un petite villotte, qui peut contenir quelque cent vingt feux, fort serrée et environnée de trés grandes montagnes, à demi escarpées, qui la pressent de si prés, que de plus éloignée on y pourrait jeter des pierres avec une fronde [...] Mais il y a plusieurs pointes et avances de rochers à mi-côte, qui sont autant de logements à miquelets, d’où l’on peut canarder à coups de fusil tout ce qui paraîtrait dans ses rues.»

Jacques de Borelly de Sant Hillaire va començar a plantejar obres d’arranjament a partir del 1668 i Vauban va donar les ordres precises per acabar-les. El recinte medieval fou reforçat amb quatre baluards: el del Rei i el de la Reina encarats al camí de la Cerdanya; el del Delfí i el de Cornellà encarats al camí del Rosselló. Hi havia també tres reductes, el de la Carniceria al pany nord, el del Pont de Sant Pere també a la banda nord, però fent de cap de pont a l’altra banda de la Tet, i el de la Muntanya, a la banda sud. Una fortificació complementària arran de camí, avui desapareguda, davant de la porta de França, esdevenia una important barrera que tancava totalment el pas per la vall. Tot el camí de ronda es va cobrir amb una sòlida teulada, que combinada amb l’ampit definia troneres horitzontals, i que donava seguretat davant les inclemències climàtiques i contra possibles franctiradors ubicats a la muntanya.

Vauban va complementar la defensa amb la construcció d’un impressionant fort o castell. La finalitat de l’obra era precisament impedir que ningú controlés Vilafranca des d’una posició enlairada. El castell, de forma hexagonal, s’aixecava uns 200 metres per damunt de la vila, sobre un esperó rocós sota del planell d’en Pullas, a l’antigament denominada muntanya de les Salines. Hi fou excavat un profund fossat, protegit per una imponent galeria subterrània a la contraescarpa, que aïllava el sector acarat a la zona de pendent ascendent. Per dessota d’aquest nucli s’estenia una segona i àmplia plataforma de tir. El conjunt fou construït en dos anys, no comptava amb baluards i totes les obertures per l’artilleria es plantejaven com a casamates. El camí de ronda estava protegit per un mur de maons espitllerat. Vauban pensava construir-hi una galeria subterrània que l’unís amb el reducte del Pont de Sant Pere, però aquesta imponent obra no es va realitzar fins al segle XIX. A partir del 1928 i per iniciativa dels seus propietaris privats, el castell reb el nom de Fort Libèria. El castell constitueix un dels exemples més notables d’arquitectura militar sis-centista a Catalunya. Vauban també va aprofitar unes coves naturals, la cova Bastera, per instal·lar una casamata artillera que cobrís els accessos de la porta de França. El conjunt fortificat comptava amb casernes i podia allotjar còmodament una guarnició de 300 soldats a la vila i 100 al castell. Les obres de la vila i del castell estaven plenament operatives el 1682.

En un primer moment els francesos van considerar que Vilafranca no era suficient per segellar filtracions o invasions des de la Cerdanya, i es van decidir a construir una fortalesa més a la vora de la nova frontera cerdana. Vauban va estudiar a fons els diversos possibles emplaçaments i finalment va optar per un promontori rocós, el Vilar d’Ovança, a 1.600 m d’altitud, a tocar del coll de la Perxa prou a la vora de la frontera i amb aigua abundosa. Vauban va decidir-se el 1679, i la fortificació ja estava del tot operativa l’octubre del 1681. Havia estat construïda a velocitat vertiginosa en dotze mesos reals de treball. Els catalans de la zona van veure perplexos com s’aixecava en un tres i no res aquell Mont-Louis símbol del poder de França i de l’eficàcia de Lluís XIV i el seu aparell militar. La fortalesa estava concebuda en tres recintes escalonats: dalt de tot, la ciutadella de planta quadrada, amb baluards als extrems; més avall s’aixecava la Vila Superior, espai civil de nova fàbrica protegit també per muralles i tres baluards, i que va acollir la població immigrant francesa; s’havia previst la construcció d’un tercer recinte, la Vila Baixa. Mont-lluís podia allotjar còmodament fins a 1.500 soldats, però les autoritats mai van considerar positiu que hagués una guarnició important aïllada en un lloc tan inhòspit, i per aquesta raó van potenciar la creació del nucli civil, amb resultats desiguals.

Vauban també va intervenir en els ports del Rosselló: Cotlliure i Port-vendres, molt pròxims entre si. Cotlliure era el port històric, i com a tal havia estat fortificat, però durant la segona meitat del XVII havia perdut protagonisme. Tanmateix, en el segle XVI s’havia construït el fort de Sant Elm i Vauban, tot i l’escàs interès de la plaça des del punt de vista militar, va optar per arranjar les fortificacions existents, encara que es va plantejar arrasar la vila i reubicar la població civil a Portvendres. A diferència de Cotlliure, Portvendres tenia un port molt preparat i podia abastar d’aigua potable els vaixells. Tot i que Vauban va donar totes les prioritats a Portvendres, les intervencions no van reeixir i els projectes no es van desenvolupar més enllà d’arranjaments al port.

La febre fortificadora de Lluís XIV no va tenir el seu contrapunt en l’actitud de Carles II, el darrer rei dels Àustria. Però les iniciatives locals, les de la Corona i les que imposaven les continuades campanyes militars de la segona meitat del XVII també van provocar iniciatives de fortificació en el Principat estricte.

Després del tractat dels Pirineus, l’antiga Via Augusta va quedar oberta a les penetracions franceses. Girona es va convertir en frontera fàctica, atès que en l’itinerari des del Portús era la primera plaça amb prou pes específic per aguantar un setge i bloquejar el camí, en un sector on la depressió prelitoral s’escanya per la proximitat de les muntanyes litorals i prelitorals. La Corona espanyola hagués hagut de construir vora la nova frontera una fortificació que fes contrapès Bellaguarda, però no ho féu fins a la segona meitat del XVIII, quan a Figueres fou construït el castell de Sant Ferran. Girona, per tant, esdevingué el primer dic de contenció contra els atacs procedents del nord. Naturalment, la ciutat va haver de reorganitzar contínuament les seves defenses. Per iniciativa de Felip III (IV de Castella), i després de l’atac franco-català del 1653, la ciutat va començar a dotar-se de nous elements defensius. La zona polèmica es va netejar d’edificis que els assetjadors poguessin aprofitar i les muralles es van dotar de baluards. Els turons que dominaven la ciutat des del nord-est, entre les Pedreres i el Calvari, es van cobrir amb tres fortins en forma d’estrella que es dominaven successivament segons les alçades, i que experimentarien remodelatges en els segles següents: el del Conestable, el de la Reina Anna i, a la zona més baixa, el de Caputxins. La peça defensiva més forta, el castell de Montjuïc, es va instal·lar a la muntanya de Barrufa, damunt d’un antic cementiri jueu. Montjuïc era una ciutadella que servia per controlar una ciutat potencialment hostil, i alhora la defensava i li cobria els passos estratègics. Era una fortificació quadrada amb baluards als extrems, amb valls i camí cobert, i amb un parell de llunetes cobrint els flancs més vulnerables. Comptava per a la seva defensa amb quatre torres exteriors: Sant Lluís, Sant Narcís, Sant Daniel i Sant Joan. El castell de Montjuïc, i cal suposar que tot el sistema defensiu, ja era operatiu el 1675. Girona es configurava com un potent complex polidefensiu, amb un pla de fortificacions independents que es complementaven les unes amb les altres.

La següent baula poderosament fortificada damunt la Via Augusta era Hostalric, que ja comptava amb unes defenses medievals considerables, atès que de sempre havia estat un enclavament geoestratègic important, on ben a la vora es bifurcava el camí de França: un ramal continuava per la Depressió Prelitoral i l’altre seguia la vall de la Tordera cap a Blanes i el Maresme. Després de la Guerra dels Segadors, els espanyols van arranjar el castell medieval que dominava la vila. Els francesos van ocupar el lloc el 1694 i durant un any van dedicar-se a fortificar-lo. Novament a mans espanyoles el 1696, el notable enginyer valencià Josep Chafrion va procedir a la fortificació definitiva. El projecte plantejava una estructura quadrangular amb baluards als extrems i fortificacions avançades davant les parts més febles: llunetes i tenalles. Cal suposar que la fortalesa va quedar operativa en poc temps.

Pel que fa a la protecció de la cicatriu ceretana, Puigcerdà, contínuament refortificada, sempre va tenir un paper important. Durant la Guerra dels Segadors la vila va allotjar guarnició francesa; els espanyols la van recuperar el 1652, però els francesos van tornar a ocupar-la el 1654, i procediren a la voladura de les muralles en efectuar la retirada. A partir del 1664 van ser remodelades les muralles i la ciutadella, que, situada al nord-est de la vila, comptava amb cinc baluards. L’ocupació francesa del 1678 va comportar noves voladures, que van malmetre importants sectors de la fortificació.

El fet que els francesos saquegessin la Seu d’Urgell, el 1691, va empènyer les forces vives locals a buscar recursos i pressionar la Corona per augmentar la seguretat. L’opció escollida fou plantejar un segon punt de control i defensa de la via: Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell, des d’on també es podien vigilar els accessos a les valls andorranes. El 1692 l’enginyer Ot de Montsonís va elaborar-ne el projecte: la fortificació era de planta quadrada, amb baluards als extrems i llunetes davant els panys més dèbils. El conjunt es complementava amb les antigues i properes torres de Torreblanca i Solsona. El 1720 aquests indrets, i singularment la Torreblanca, foren refortificats, i així s’establí un poderós sistema polidefensiu, amb fortificació central i fortificacions secundàries. La defensa de la Cerdanya s’havia de complementar amb iniciatives de fortificació a Montellà de Cadí, que no van arribar a consolidar-se.

Pel que fa a la costa algunes viles van reforçar les seves defenses medievals, i, fins i tot bastiren, fortificacions abaluartades. En la major part dels casos van ser obres de campanya, de terra i feixina, però cal destacar el potent recinte de Palamós, poderosament fortificat a partir del 1667. La vila s’estenia al llarg d’una estreta península a l’extrem de la qual havia un promontori amb el castell. Les muralles medievals properes a l’istme de la península es van optimitzar amb la construcció de dos baluards, fossat i camí cobert. El castell també fou millorat amb baluards. És probable que aquestes obres, que van haver de suportar el duríssim setge francès de Noailles el 1694, fossin construccions de campanya.

Alguns punts de l’interior de Catalunya, com ara Cardona i Berga, també es van dotar de fortificacions en aquest període, tot i no ser espais geoestratègics de primer ordre. Les transformacions, mitjançant fortificacions de campanya, van començar durant la Guerra dels Segadors. La fortificació definitiva del castell medieval de Cardona es va iniciar el 1693 sota la direcció de l’enginyer militar Pere Borràs; el conjunt es va dotar de baluards, nou recinte i un fortí avançat. Les notables intervencions van convertir Cardona en una poderosa plaça forta de l’interior. Quelcom de similar va passar amb el castell de Sant Felip, de Berga, que en aquest mateix moment va experimentar remodelatges que el van transformar en una fortificació abaluartada.

En el marc de les guerres de veïnatge de finals del XVII, viles com per exemple Castellfollit de la Roca i Camprodon, en plena zona de conflicte, van experimentar processos efímers de fortificació, que no es van perpetuar atès que l’interès geoestratègic d’aquests enclavaments va ser conjuntural. Castellfollit, amb un enclavament espectacular damunt l’esperó i la cinglera basàltica, es va protegir, cap al 1680, amb la construcció d’un gran honebec amb mitja lluna que tancava l’istme d’accés. Els francesos van destruir les fortificacions quan van conquerir la vila el 1693. Camprodon, en bona lògica, hagués hagut de comptar amb una fortificació reglada, per tal de frenar possibles filtracions des del coll d’Ares, però van ser els francesos del Duc de Noailles, els que van optimitzar les defenses medievals a partir del 1689. Quan els espanyols van recuperar-la, van procedir a volar les defenses perquè la plaça quedés del tot inutilitzada des del punt de vista militar.

Com que la major part d’aquestes fortificacions de campanya eren de terra i arneres, amb el temps van desaparèixer. Tanmateix, la iconografia llegada per geògrafs, cartògrafs militars i viatgers constitueix una font extraordinària per interpretar la poliorcètica al territori durant els segles XVI i XVII. Així, les vistes de Wyngaerde de la Barcelona del 1563 són importants per tal de documentar la muralla de mar, el bastió de les Drassanes -obra de Calvi-, i l’absència encara de baluards a la resta de les muralles. La Guerra dels Segadors, amb els seus setges i fortaleses, va ser bastament cartografiada per espanyols i francesos. Entre els cartògrafs militars francesos d’aquest període i de les guerres de veïnatge, destaca l’obra de Sébastien de Pontault, cavaller de Beaulieu (1612-1674), enginyer, geògraf i mariscal de camp de Lluís XIV. Beaulieu va recórrer Catalunya durant la Guerra dels Segadors i va aixecar mapes, plànols i croquis de ciutats, fortaleses, batalles i setges, que es caracteritzaven per la voluntat didàctica; la seva obra va ser continuada per la seva neboda. Nicolás de Fer, cartògraf reial, va realitzar una important tasca de documentació, i Pierre de Mariette i P. Mortier també van publicar importants sèries cartogràfiques sobre les ciutats catalanes. La iconografia francesa, amb una clara vocació propagandística del poder absolut en ascens, destaca pels aspectes ornamentals i la seva funció didàctica, adreçada a un gran públic amb poca capacitat per interpretar mapes. Això explica que hi hagi concessions «didàctiques»: introducció de figures, combinació de plànols amb vistes obliqües, detalls ornamentals, superposició de dibuixos, etc. Contràriament, la cartografia espanyola del període de la Guerra dels Segadors i posteriors és anònima; majoritàriament està recollida en divuit plànols de la col·lecció Pozo. Destaquen pel pragmatisme i precisió; a diferència dels francesos, són representacions tècniques per a tècnics.

Vista de Barcelona des de Monjuïch (1563), per Wyngaerde

Plànol del setge de Barcelona (1698), per Nicolás de Fer.

 

 

Els sistemes d’atac a les fortificacions en el segle XVII

Els sistemes d’atac a les fortificacions abaluartades durant el segle XVII no van ser substancialment diferen dels que ja s’assajaven al segle anterior. En essència, consistien a obrir bretxa a les muralles mitjançant el foc de l’artilleria, a aproximar les forces de setges a partir d’un sistema de trinxeres desenfilades, i a realitzar l’assalt en massa quan la bretxa fos practicable. Tanmateix, el perfeccionament de les defenses va portar a una preparació més laboriosa dels atacs i del que al capdavall es va denominar setge en les formes. Les experiències de les guerres de Flandes van fer que els espanyols de l’escola de Medrano i també Vauban produïssin teoria sobre l’expugnació a partir de l’atac amb paral·leles, sofisticació màxima de l’atac a partir de trinxeres i que els francesos van assajar amb èxit durant el setge de Maestricht del 1673.

Hi havia diferents maneres de prendre una ciutat; algunes clàssiques i intemporals com era la rendició per fam o la mobilització d’una quinta columna interior. Durant el segle XVII i a principis del XVIII, el setge i atac a una ciutat fortificada, plaça forta o fortalesa seguia uns passos ben concrets. Si es volia rendir la ciutat per fam o bloqueig s’intentava aïllar la ciutat seguint el mètode de circumval·lació, emprat des d’èpoques hel·lenístiques; calia construir dues línies: la de contraval·lació davant la ciutat i la de circumval·lació protegint els assetjadors del rerepaís. Tot plegat configurava el cordó de setge que usualment es plantejava a una distància d’uns 1.000 o 2.000 metres del recinte murat, fora de l’abast efectiu de l’artilleria. La contraval·lació es resolia mitjançant un terraplè alçat a manera de muralla, definint una trinxera alçada, que comptava amb seccions rectes i projeccions triangulars o pentagonals, com si fossin baluards, per facilitar el tir en enfilada. Davant o darrere del terraplè podia haver-hi un fossat, l’excavació del qual servia precisament per construir el terraplè; l’amplada d’aquest vall podia ser d’uns 5 m d’amplada per 3 m de fondària. Els ampits de la trinxera que coronava el terraplè eren construïts amb sacs de terra o feixines, també anomenades arneres o gabions, i que eren cilindres de vímet, de grans dimensions, que s’omplien de terra i constituïen una defensa provisional excel·lent. De tant en quan, la línia es dotava de reductes o fortins, generalment coincidint amb cases, o fonts, o llocs amb bona visibilitat. La circumval·lació podia ser més o menys sofisticada segons el grau de domini del rerepaís. Podia ser una simple estacada o un fossat a l’esquena del terraplè, o podia ser una segona línia de terraplens i fossats acarada a l’exterior. Contraval·lació i circumval·lació s’eixamplaven per donar cabuda als campaments. No cal ni dir que el plantejament d’una obra d’aquest tipus exigia un gran coneixement i pràctica d’enginyeria i coneixements de estretaritmetria i castrametació. De vegades, el plantejament d’un cordó de setge implicava moure coordinadament milers de combatents. El cordó impedia que ningú entrés ni sortís de la ciutat que quedava bloquejada. Els assetjadors, llavors, podien esperar una rendició per fam o set, o bé atacar. És clar que, quan havia pressa, els assetjadors podien passar a l’atac directe sense establir cordó de setge. Els espanyols sovint practicaven la tècnica de «refrenar»: establien un cordó i fixaven fortins de setge molt protegits, en els quals deixaven guarnicions reduïdes, que no impliquessin costos de manteniment. Llavors esperaven l’ensorrament dels defensors; sovint podia donar-se la paradoxa que amb forces escasses podien refrenar forces contràries importants, que quedaven atrapades dins de la ciutat i que si volien sortir havien d’atacar els fortins de setge.

Pintors, cartògrafs i cronistes de l’època ens han deixat registrats cordons de setge molt espectaculars de la Guerra dels Segadors. El magnífic quadre de P. Snayers «Els socors de la Plaça de Lleida», dipositat avui al Palau de Viana de Madrid, mostra en una gran panoràmica la ciutat de Lleida i el cordó de setge franco-català contra la ciutat, el novembre del 1646. Aquest cordó de setge va ser el més extraordinari que es va plantejar a Catalunya durant el segle XVII, i fins i tot molt més complex que el que va aïllar Barcelona en 1713-1714. Tenia una longitud d’uns 27 Km, i comptava amb nombrosos forts de campanya, dotats de baluards, i també amb reductes autònoms. Els tres campaments estaven igualment fortificats i eren de grans dimensions. El brutal esforç franco-català d’enginyerua va ser un fracàs, atès que Lleida comptava amb reserves de queviures importants, i els espanyols van poder aixecar el setge. També resulta interessant un dels gravats anònims que mostra el setge de Barcelona del 1651, i que reflecteix clarament el sistema de «refrenar». La iconografia evidencia que els espanyols van muntar un sòlid cordó de setge, protegit amb fortins i definit per sòlides estacades; l’absència de trinxeres d’aproximació evidencia, si més no inicialment, la voluntat de rendir la ciutat per fam. El quadre de Pandolfo Reschi, també sobre el «Setge de Barcelona» de 1651, és una font interessant que corrobora aquesta voluntat de doblegar la ciutat. La iconografia dels setges de Barcelona del 1697 -i singularment el gravat de G. Gianola- i les obres de Beaulieu (Tortosa, 1648 i Tarragona, 1644) també subministren informació interessant sobre l’establiment i organització de cordons de setge.

Si la ciutat aïllada no es rendia, es podia intentar l’assalt. El mètode teoritzat per Medrano i concretat per Vauban consistia en l’obertura successiva de tres grans trinxeres, paral·leles entre si i respecte al front de la ciutat que es volia atacar. Aquestes paral·leles eren amples i estaven concebudes com a places d’armes, atès s’hi havia de concentrar, de cara a l’atac final, una gran quantitat de combatents. Les tres paral·leles estaves enllaçades amb trinxeres en ziga-zaga, desenfilades del foc enemic. La primera paral·lela, la més pròxima al cordó, s’excavava de dret: dos llargs ramals o atacs en els extrems de la paral·lela l’enllaçaven amb el cordó. Òbviament la longitud de la paral·lela depenia de la magnitud de l’objectiu a atacar. Davant d’una muralla urbana, la paral·lela podia assolir fàcilment dos o tres centenars de metres. Des dels extrems de la primera paral·lela partien els ramals o atacs que conduïen a la segona, que era la següent que s’excavava. La tercera ja estava pròxima al vall i al camí cobert de la fortificació a atacar. Els ramals solien tenir derivacions transversals o mitges paral·leles per tal de possibilitar concentracions importants de soldats. La primera i la segona paral·lela comptaven amb bateries d’artilleria, ubicades en reductes protegits. Aquests canons de llarg abast tenien com a tasca primera emmudir l’artilleria de la plaça, i en segon lloc començar a batre el mur que s’havia escollit per l’assalt; usualment s’anomenaven també canons de batre. Després d’un perllongat bombardeig, el mur començava a esllavisar-se i es configurava un esvoranc o bretxa que havia de ternir força metres d’amplada a fi que el pogués assaltar una massa d’infanteria. A la tercera paral·lela, molt a prop ja de la muralla, s’ubicaven els morters amb la finalitat de trinxar i capolar qualsevol defensa i d’escombrar els defensors de la bretxa i del camí cobert. Encara de la tercera paral·lela sorgien nous ramals o atacs que aconseguien el camí cobert i des dels quals s’excavava una trinxera, a la cresta del glacis, que resseguia per fora el camí cobert. Aleshores els atacants se situaven davant la plaça exercint una gran pressió sobre els defensors. Quan s’assolia aquesta fase, anomenada coronament del camí cobert, s’aproximava l’assalt final. Mentrestant, les bateries de canons i morters es podien haver ubicat en nous emplaçaments més pròxims per continuar esmicolant els murs i erosionar la bretxa, que es convertia en un munt de runa que vessava sobre el vall. A banda, els assetjadors podien perforar el glacis i situar mines sota la muralla o sota els baluards adjacents, per tal d’efectuar una voladura que facilités, encara més, l’atac. Quan la bretxa era del tot practicable, s’excavaven les anomenades baixades al vall. Es tractava de túnels que passaven sota el camí cobert i desembocaven al vall o fossat. Aquests túnels els obrien amb cura i no els enllaçaven amb el fossat fins al moment de l’atac. Usualment els assalts finals eren de matinada. Els atacants feien explotar mines, si així ho havien disposat, i alhora tota l’artilleria disparava massivament un sol cop per escombrar els defensors. Acte seguit, s’obrien els últims pams dels túnels de baixada al vall i els atacants -que prèviament s’havien concentrat a les paral·leles- sortien corrents en torrentada, al fossat i s’enfilaven per la bretxa. Si els atacants coronaven la bretxa amb nombre suficient, l’atac esdevenia imparable. En algunes ocasions, però, els defensors s’ocupaven de construir un segon mur darrere del sector de la muralla esbotzat, o una trinxera o fortins.

L’escolàstica de les paral·leles va imposar-se a finals del XVII, i no sempre es va seguir. En algunes ocasions, les singularitats del lloc exigien trinxeres d’aproximació més adaptades al lloc, però la tècnica era la mateixa: aproximar-se a la fortalesa mitjançant trinxeres desenfilades del foc de plaça. La magnifica cartografia del segle XVII va documentar interessantísims setges i assalts a ciutats catalanes. Destaca la diversa iconografia relativa al setge francès contra Barcelona (Nicolás de Fer, G. Gianola, F. Alfonso, R.M. de Beaulieu...) que va dirigir Vendôme el 1697, i que evidencia que, en cap cas, es van utilitzar les tres paral·leles: Vendôme va fer excavar nombroses trinxeres en ziga-zaga fins assolir el camí cobert, on va col·locar una bateria de 20 peces, a boca de canó, contra l’estret espai comprés entre els baluards del Portal Nou i de Sant Pere. Els defensors, al seu torn, van muntar una trinxera i un terraplè darrere de la muralla esbotzada per tal d’establir una segona línia defensiva.

El gravat de Beaulieu que presenta el setge de Palamós efectuat per Noailles el 1694 també resulta interessant. Noailles va trenar una singular aproximació de trinxeres en diagonal fins atènyer el camí cobert; tampoc en aquest cas hi hagué l’escolàstica de les tres paral·leles, tot i que Noailles, com Vendôme, van ser contemporanis de Vauban. Contràriament, sí que foren utilitzades les tres paral·leles en el setge de Barcelona del 1714.

 

Plànol de la villa i del setge de Palamós (1659) per S. P. Beaulieu (ICC).