Anglaterra i el conflicte

No peace without Spain!

 

La visió catalana

 

“La culpa de la derrota catalana a la Guerra de Successió és d'Anglaterra, que va trair els acords fets amb Catalunya i la va abandonar a la seva sort contra Espanya i França, doncs no volia que Carles fos a la vegada Emperador Austríac i rei d'Espanya.”

 

 

La visió anglesa

 

“Era impossible fer fora Felip V del tron espanyol, doncs Castella no volia Carles com a rei, igual que li va passar a Josep I durant la invasió napoleònica. Aquest fet, reforçat per la derrota d'Almansa (1707), va fer que fos qüestió de temps que es perdés la guerra.”

Aquestes dues lectures de la intervenció anglesa a la Guerra de Successió dins la Península Ibèrica són, en general, les que veurem reflectides en la majoria d'obres publicades relacionades amb el període, generalment escrites a partir del segle XIX. A primera vista podem observar que són dues postures totalment irreconciliables. D'altra banda, analitzant l'escenari europeu a inicis del segle XVIII podem començar a sospitar que són arguments massa simplistes, tenint en compte la complexitat del moment en relaci

Cal, doncs, intentar crear una imatge més global i rica per tal d'entendre el que va succeir a Catalunya durant la Guerra de Successió en relació a la intervenció anglesa.

El context político-militar

 

En primer lloc cal destacar el fet que la Península Ibèrica fou, en tot moment, un escenari secundari del conflicte.

Com durant els segles anteriors, la majoria de tropes i esforços es concentraren a Flandes, a on l'exèrcit combinat d'anglesos, holandesos i imperials va derrotar repetidament les forces borbòniques que defenien la frontera francesa. En aquesta zona el control de les forces aliades estava en mans d'un brillant militar: John Churchill, duc de Marlborough. Sota les seves ordres les tropes angleses formaren el nucli dels exèrcits que, derrotant repetidament als borbònics, van anar conquerint tot el territori de l'actual Bèlgica, tot arribant fins les mateixes fronteres del regne de Lluís XIV.

No és, però, l'únic teatre de guerra fora de la Península Ibèrica. També hi hagueren enfrontaments a l'Europa Central, a la ruta que lliga França amb l'Imperi Austríac tot seguint el Danubi. Finalment, el nord d'Itàlia esdevingué un altre dels punts calents de la geografia europea, a on s'establí una situació d'equilibri entre les forces comandades pel príncep Eugeni de Savoia i les borbòniques allí desplegades.

Medalla commemorativa de la batatalla d'Almenar (1710)

Vist aquest complex panorama europeu cal destacar que Marlborough no tan sols tenia plens poders militars, sinó també diplomàtics; era totalment necessari, tenint en compte les dificultats de gestionar una aliança composada de tants estats, amb objectius totalment diferents. És impossible, doncs, entendre les negociacions de pau angleses que la dugueren a abandonar la guerra, sense veure el que passava en aquests fronts, i especialment a Flandes.

Cal dir que, en l'etapa final de la Guerra de Successió, els aliats ja estaven envaint França, després de les batalles de Blenheim (1704), Ramillies (1706), Oudenaarde (1708), i Malplaquet (1709). Al 1711, després de franquejar l'anomenada línia Non Plus Ultra, Marlborough inicià els plans per acabar la guerra tot envaint el cor del territori borbònic. Malgrat tot, Marlborough fou retirat del càrrec de comandant degut a l'enemistament progressiu amb la reina Anna, així com les nombroses dissensions de l'escena política anglesa.

És doncs, en el parlament anglès a on hem de trobar bona part dels elements que ens podrien ajudar a entendre aquest complicat embolic. No estem parlant d'una entitat de govern absolutista i autònoma, com podria ser la monarquia borbònica, sinó d'un entramat d'interessos i ideologies que s'entrecreuaven a la Londres moderna per a crear una de les societats més inestables i creatives de l'època; no en va Anglaterra de l'època havia patit, en poc més de 50 anys, una guerra civil a on es decapità al monarca, una dictadura militar protagonitzada per Oliver Cromwell, una breu restauració de la monarquia anterior, seguida per l'anomenada Revolució Gloriosa (1688), a on Guillem d'Orange fou coronat rei d'Anglaterra, tot i els intents dels jacobites per a intentar tornar a tenir el control de la mateixa.

A inicis del segle XVIII Anna, filla de Guillem, era la reina d'Anglaterra, en un estira-i-arronsa constant amb el Parlament que, d'altra banda, estava dividit en dos bàndols: whigs i tories. Mentre que els primers eren partidaris d'eliminar la supremacia francesa a Europa, els segons tenien estretes relacions amb França, així com amb els jacobites, motius pels quals no estaven a favor de la guerra.

A l'inici del conflicte el govern era controlat pels whigs, amb el suport de la reina. D'entre els mateixos tenia especial importància l'esposa de Marlborough, que essent íntima amiga de la reina, i fervent partidària de la causa whig, aconseguí que el seu marit esdevingués un dels principals protagonistes de la Guerra de Successió. Així doncs, l'esforç de guerra anglès estigué sempre estretament relacionat amb la supremacia whig al Parlament, que era qui havia d'aprovar els pressupostos i negociar els tractats. Foren els whigs els qui tancaren amb un grup de catalans, coneguts com els vigatans, el Pacte de Gènova, amb el qual segellaven la col·laboració anglesa a la revolta antiborbònica dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Des d'aleshores fins al final els whig, coneguts com el partit de la guerra, maldaren per aconseguir una victòria militar prou important com per a derrotar definitivament l'hegemonia borbònica a Europa. Tant és així que, després de la gran victòria de Ramillies (1706), el lema del govern fou “No peace without Spain”, (no hi haurà pau sense Espanya), referint-se a que una de les clàusules d'imprescindible compliment per a negociar la pau amb França era que Felip fos expulsat del tron espanyol.

La despesa econòmica anglesa fou cada cop més important, i tot i algunes derrotes especialment importants, com per exemple la d'Almansa (1707), la guerra semblava girar-se en contra dels borbònics, que estaven en una crisi econòmica de dimensions enormes.

No fou fins a finals del 1710 que, degut a diverses causes, d'entre les quals podem destacar l'enemistat de la reina Anna amb els whig, així com les desorbitades despeses econòmiques i la renuncia holandesa a continuar la guerra, els tories agafaren el relleu dins el govern anglès. Aquests, sempre contraris a la guerra, veieren el moment oportú per a negociar amb Lluís XIV i Felip V la pau, sempre des de la posició de força provinent de les victòries militars. Malgrat tot, el primer pas va ser defenestrar al bel·licós Marlborough que, d'altra banda, degut a la seva ambició, havia caigut en desgràcia a la cort anglesa. Decapitada la supremacia de l'exèrcit, els tories aconseguiren pactar amb França una pau molt avantatjosa que, tot mantenint Gibraltar i Port Mahó en mans angleses, deixava a Felip com a rei d'Espanya. Per als catalans, la conseqüència final fou la derrota de l'11 de Setembre, però amb aquest breu anàlisi es pot observar com la realitat anglesa era extraordinàriament complexa, i que el fet que Carles fos proclamat Emperador no era, per si sol, motiu suficient per a explicar el comportament anglès amb Catalunya.

Malborough batalla de Blenheim (1704)

 

El teatre de guerra peninsular

 

Deixant de banda la complexa escena política anglesa, podem examinar quin paper jugava l'escenari de guerra català en aquest context.

El primer que cal dir és que Anglaterra fou, gairebé de forma exclusiva, qui va permetre als catalans tenir alguna esperança d'èxit. Fou la flota anglesa qui assegurà l'equipament i els queviures de les tropes a Catalunya, així com el transport dels regiments que la defensaven (tant anglesos com imperials, portuguesos, holandesos, etc.). Foren els diners anglesos els qui en bona part armaren als catalans i els seus oficials els que sempre tingueren l'actitud més ofensiva contra els borbònics, a vegades amb resultats catastròfics.

L'actuació anglesa a la Península, d'altra banda, no s'inicià a Catalunya, sinó a Portugal. Ja al 1703 els anglesos iniciaren l'enviament de tropes a aquest país, així com una enorme quantitat de diners que, enviada de forma anual, servia per a mantenir les tropes portugueses en lluita. Cal destacar, però, que almenys de manera inicial probablement bona part d'aquests diners formaven part de les arques borbòniques; al 1702 una gran flota anglesa va trobar-se, quan estava intentant atacar el port de Vigo, amb els galions que portaven el tresor anual des d'Amèrica, escortats per una armada franco-espanyola. La victòria de la flota anglesa, comandada per l'almirall Rooke, va proporcionar un immens botí de més d'un milió de lliures esterlines, que probablement fou emprat per a la conducció dels primers anys de guerra, a més de segellar l'aliança entre anglesos i portuguesos.

Després d'aconseguir exitosament assaltar Gibraltar al 1704, i del pacte de Gènova esmentat anteriorment, el govern anglès aprovà que Lord Peterborough salpés cap a Barcelona amb una considerable força militar. Ocupada pels aliats la Ciutat Comtal, la rebel·lió s'estengué per tota Catalunya, València i Aragó. Òbviament era un gran encert estratègic aliat donar suport a la causa austriacista a Catalunya, doncs degut a la seva posició estratègica esdevenia una falca evident entre les dues corones borbòniques. Per aquest motiu Lluís XIV reaccionà ràpidament, tot enviant un exèrcit cap a Barcelona la primavera de 1706. Els defensors venceren després d'un duríssim setge, degut en bona part al fet que la flota anglesa aconseguí fer arribar a la ciutat un nombrós contingent de reforços al mateix temps que bona part del territori català es revoltava i destruïa la línia logística borbònica. El resultat fou la destrucció virtual de les forces de Lluís i Felip, i una ràpida marxa aliada cap a Madrid.

Malgrat tot, al 1707 la reconstrucció de l'exèrcit borbònic, comandat pel duc de Berwick, va reduir a pols la ràpida victòria aliada a Almansa. En aquesta batalla fou aniquilat la majoria de tropes aliades a la Península, incloent bona part de les tropes que defensaven el teatre de guerra portuguès i gairebé tots els regiments anglesos.

En aquest punt és a on la historiografia tradicional situa l'inici de la derrota aliada, doncs València, Aragó i Lleida caigueren en poc temps en mans borbòniques. Malgrat tot, el govern anglès decidí involucrar-se encara més amb Catalunya i Carles. Gairebé doblà la despesa econòmica a la Península Ibèrica, i creà de bell nou més d'una vintena de regiments. Aquest fet, combinat amb el fet que un atac del duc de Savoia havia amenaçat Toulon (enfonsant la totalitat de la flota francesa mediterrània) va fer que els borbònics no poguessin completar la ocupació del territori català al període de 1707-1708. En aquest moment el govern anglès, plenament involucrat en la política d'obligar a Felip a renunciar al tron espanyol, fins i tot van debatre transportar Marlborough i el gruix de les tropes de Flandes cap a Catalunya. L'intent no reeixí, doncs Marlborough s'oposà argumentant que això suposaria un desastre per als seus aliats holandesos, deixats a mercè del gruix de l'exèrcit francès. L'acord final fou el de crear un nou exèrcit a Catalunya per a intentar reconquerir el territori perdut a la Península Ibèrica, al mateix temps que es mantenia a Marlborough i les seves tropes a Flandes. De manera addicional Carles va gaudir d'un període polític extraordinàriament exitós, essent fins i tot confirmat com a rei d'Espanya pel mateix Vaticà.

Així doncs, a l'inici de la campanya del 1710 trobem un nou i imponent exèrcit aliat, encara més nombrós que el que va combatre a Almansa. Comandat per mariscal imperial Guido von Starhemberg, de nou el nucli de les forces d'infanteria i de cavalleria era anglès, sota les ordres del general James Stanhope. Ell fou en bona part el responsable de la victòria aliada a Almenar, que obrí les portes d'Aragó als aliats. En aquest punt l'exèrcit borbònic inicià la retirada de terres catalanes, però poc temps després fou totalment destruït a Saragossa, i entrant Carles III a Madrid per a ser coronat rei d'Espanya sense cap impediment degut a que les tropes borbòniques s'havien esvaït. Malgrat tot, fou un moviment molt agosarat, que deixà temps i espai als borbònics per a refer-se. Cal destacar que aquesta marxa fou decidida, en la seva majoria, pels comandants anglesos, que volien coronar Carles i acabar la guerra d'una vegada.

Cal destacar que, en aquest precís moment, Lluís estava maldant per a tancar un tractat amb els aliats en el qual Felip quedava fora del tron espanyol. La situació era per als borbònics agònica, doncs a banda de perdre Espanya la pròpia França estava a punt de ser envaïda.

Palau de Hampton Court, residència reial anglesa al s. XVIII

 

La situació, però, donà un altre tomb de forma inesperada. El duc de Vendôme va refer l'exèrcit borbònic, aquest cop amb un important contingent de tropes franceses que tornaren a amenaçar a Starhemberg, mentre que al mateix temps el duc de Noailles atacava Girona. L'exèrcit aliat, obligat a defensar Catalunya, base logística i política dels aliats a la Península, va iniciar la retirada des de Castella, essent encalçat per Vendôme. Stanhope, degut a diverses discussions amb Starhemberg, conduïa a les tropes angleses per una ruta diferent a la resta, i s'aturà de forma totalment absurda a la població de Brihuega, mentre que la resta de l'exèrcit continuava marxant. Veient la seva oportunitat, Vendôme aïllà i obligà a rendir-se a la totalitat de l'exèrcit anglès. Al dia següent s'enfrontà a Starhemberg a Villaviciosa amb un resultat inconclús, però que permeté als aliats arribar fins Catalunya sense ser molestats de nou, tot establint una línia de defensa a l'eix Cardona-Manresa-Igualada que duraria fins al final de la guerra.

Així doncs, veiem com la gran derrota anglesa a Brihuega coincideix amb la pujada al poder dels tories. És obvi que una desfeta d'aquestes característiques va esdevenir traumàtica, doncs al igual que havia passat al 1707 el govern anglès havia de reconstruir de bell nou l'exèrcit peninsular. Així doncs, és bastant lògic pensar que aquesta enorme despesa de diners i soldats fou un dels motius més importants que decantà la balança a favor de la pau i la confirmació de Felip en el tron espanyol; per establir un símil, la Península Ibèrica fou per a Anglaterra una espècie de Vietnam, a on la guerra no s'acabava mai, i amb ella anava ascendint gradualment el cost econòmic i personal. Això, i el fet que no era una guerra de defensa, sinó que es lluitava en zones ben allunyades del territori anglès, va donar ales als partidaris de la pau, que a mesura que va anar passant el temps van anar guanyant força, fins al punt de forçar la retirada de la guerra en un moment militar particularment greu per a les armes angleses.

Tots aquests fets desmunten la teoria defensada per la historiografia anglesa, segons la qual el motiu de la retirada anglesa era la incapacitat de dominar Castella, degut a la derrota d'Almansa i la resistència civil. Aquest últim punt és especialment interessant, doncs és precisament un dels motius principals pels quals les tropes imperials napoleòniques van ser derrotades a la Península durant la Guerra del Francès. Comparant la situació, els historiadors britànics del segle XIX van donar com a bona aquesta raó per a explicar el seu propi fracàs quan, de fet, no existiren en general grups armats de civils amenaçant les tropes aliades en el seu avanç cap a Madrid al 1710. De fet, si apliquem aquesta lògica a l'altre bàndol, no s'explica com les tropes de les Dues Corones van poder dominar Aragó, València i especialment Catalunya, donat que en aquests casos existiren casos de guerra irregular. En una època com el segle XVIII, en la qual encara no s'han desenvolupat els conceptes de guerra total i de nació en armes que existiren durant les guerres napoleòniques, simplement no es donaven les circumstàncies especials que poden desembocar en una insurrecció civil generalitzada contra tropes d'ocupació. Així, Felip pogué ocupar i mantenir amb èxit els territoris austriacistes, mitjançant un gran contingent de soldats espanyols i francesos, i una política de repressió radical.

Pel que fa a la tradicional visió catalana, primer de tot cal destacar el fet que les autoritats del Principat no pensaven, durant la fase final del 1713-1714, que estaven lluitant sols contra els borbònics. Sempre es consideraren súbdits de Carles (ara Emperador Carles VI), i aquest recíprocament sempre considerà Catalunya com a part del seu reialme. Per a la historiografia catalana d'inicis del segle XX, però, la visió d'una resistència a ultrança catalana en solitari era molt més encisadora. Per una banda encaixava perfectament amb mites romàntics com la Revolució Francesa. Per l'altra, en aquella època la cultura europea estava dividida entre germanòfils i francòfils. La pertinença dels historiadors catalans a aquest últim grup va fer que la Guerra de Successió fos un conflicte incòmode, amb Catalunya aliada amb els austríacs contra els francesos. Per tant, explicar com Catalunya fou abandonada pels austríacs semblava molt més interessant, obviant el fet que els propis catalans es van sentir defensats per Carles. Certament les tropes austríaques van abandonar Catalunya al 1713 degut als tractats segons els quals també ho feien les franceses. Això establí una situació d'equilibri bèl·lic entre catalans i espanyols, a on aquests últims, arruïnats per la guerra, no foren capaços d'ocupar amb èxit Catalunya. En el moment en el que els francesos hi intervingueren de forma massiva, a la primavera del 1714, Carles intentà ajudar als seus súbdits catalans. Segons explica ell mateix a James Stanhope, comandant de les forces angleses a Catalunya fins la campanya del 1710, si no estava ajudant a Barcelona era perquè, sense l'ajut de la flota anglesa, no tenia una força naval capaç d'oposar-se a la borbònica al Mediterrani, i per tant Barcelona restava aïllada de la resta del territori imperial. La carta esmentada, datada el 8 de setembre del 1714, mostra també com una facció dels anglesos (de majoria whig) volia intervenir de nou a Catalunya, encapçalats pel mateix Stanhope que, al mateix temps, era un dels millors amics de Marlborough. Així doncs, el temor d'una unió entre Àustria i Espanya fou compartit sols per una part dels anglesos, els tories, que de fet estaven en contra de la guerra des de l'inici. Per aquest motiu, podem deduir que això fou més aviat una excusa per a negociar la peu que no pas la raó més important, donat que abans de la mort de l'Emperador al 1711 ja defensaven una postura més pacífica que no pas la que el govern anglès havia estat mantenint fins aleshores. Cal dir que dins quest escenari un fet tan aparentment personal com el trencament de l'amistat entre l'esposa de Marlborough i la Reina Anna fou probablement determinant. Anna començà a donar suport a les tesis tories, i això contribuí en gran mesura a la resolució final a favor de la pau i la desgràcia de Marlborough, que s'exilià durant uns anys del seu país.

La deplorable historia dels catalans, una
obra crítica sobre la fí de la guerra de successió.

Estudi d'una font primària de luxe

 

Per tal d'aportar nova llum sobre aquesta complexa problemàtica podem analitzar una font primària poc estudiada fins aleshores, coneguda com a “An Impartial Enquiry into the management of the war in Spain”, publicada al 1712 per John Morphew per indicació del Ministry at Home.

La obra és un recull de documents administratius i informes relacionats amb l'actuació de les tropes angleses a Espanya. El motiu per a la seva publicació és la defensa de l'actuació de Lord Peterborough, comandant de les tropes angleses des del 1705 fins al 1707. Aquest militar, de tradició tory, fou acusat pels partidaris de la guerra, els whig, d'haver actuat de manera inepta de manera expressa per a fer fracassar la ofensiva aliada, donat que es va oposar sense sentit a l'avenç de les tropes de Carles fins Madrid al 1706, a banda d'altres maniobres estranyes, fins al punt que va ser retirat del càrrec just abans de la batalla d'Almansa. S'inicià en aquell moment un debat incendiari entre tories i whig per l'actuació de Peterborough, que encara cuejava al 1712 quan es va publicar aquesta obra.

D'entre altres documents interessants, trobem per exemple la totalitat de les actes aixecades en els consells de guerra celebrats durant la presa de Barcelona pels aliats des del 1705 fins Almansa. N'hi ha dos, però, que destaquen pel seu caràcter informatiu: una relació dels embarcaments de tropes angleses cap a Espanya, i un informe anual sobre l'estat de comptes i despeses en relació a la Península Ibèrica. Mentre que el primer és útil per a entendre la complexitat de les operacions bèl·liques, i els trasllats constants de tropes entre els diversos fronts, analitzarem en detall el segon per a veure si es pot relacionar la despesa autoritzada pel govern anglès amb les accions polítiques preses.

 

Una visió global de les despeses

 

Hem realitzat, doncs, una primera gràfica que mostra la despesa total anglesa a la Península Ibèrica, desglossada per la quantitat de lliures anuals gastades.

Cal destacar que el document acaba just al 18 de Juliol del 1710. Per tant, analitzant la despesa diària d'aquell any, que comporta per tant les soldades, l'avituallament, els pagaments regulars als diversos clients, etc. s'ha realitzat una projecció sobre quina seria la despesa final per a tot l'any. El resultat és prou espectacular, doncs refuta directament la tesi segons la qual després de la batalla d'Almansa el govern anglès va deixar de creure en la victòria a la Península Ibèrica. L'any següent de la derrota hi ha un increment espectacular del pressupost (gairebé un 20% superior al 1707), les raons del qual comentarem posteriorment, però que estan relacionades amb la derrota d'Almansa. Mentre que al 1709 les despeses s'estabilitzen, degut a que no hi ha noves aportacions de tropes a la Península ni canvis substancials, al 1710 torna a haver-hi un increment significatiu del pressupost, buscant una empenta final que permetés la derrota final de Felip. Com sabem, els resultats inicials van ser els esperats, coronant-se finalment Carles a Madrid, però la intervenció massiva de Lluís XIV va fer que la victòria es convertís en un fracàs estrepitós a Brihuega.

A la mateixa gràfica també podem observar com cada any la despesa és superior a l'anterior (excepte al 1709, per les raons esmentades). Mentre que al 1703 i 1704 tots els diners són destinats a altres parts del territori ibèric (especialment Portugal), al 1705 s'inicia la ocupació de Catalunya, raó per la qual a partir d'aleshores les despeses seran cada cop més grans, doncs a banda de mantenir l'anterior front occidental (Portugal), també s'havia de crear un nou exèrcit al front oriental (Catalunya, Aragó, País Valencià).

 

Els fronts a la Península Ibèrica

 

Podem veure l'evolució d'aquests dos fronts:

Aquesta gràfica també és prou reveladora sobre la intervenció anglesa a la Península, malgrat que ens hem limitat a les despeses apuntades, sense fer cap projecció per al 1710. Mentre la despesa per a Portugal es manté aproximadament constant en les 200.000 lliures anuals, l'increment és massiu pel que fa a Catalunya. Iniciant-se al 1705, en dos anys consecutius es duplica el pressupost, fins que al 1708 arriba al sostre del milió de lliures. Tenint en compte que al juliol del 1710 ja s'havien gastat 800.000 lliures, podem fàcilment concloure que aquest últim any hagués estat probablement el que una major inversió hagués suposat per al govern anglès.

Aquesta disparitat entre els dos fronts marca, d'altra banda, dues postures polítiques diferenciades. Mentre que el front occidental és simplement una distracció, a on el govern anglès paga una suma anual a la corona portuguesa per a que continuïn en guerra amb Felip, el front oriental és el pal de paller de la política anglesa a la Península; cada any hi estan més involucrats, procurant no tan sols defensar Catalunya, sinó crear per dos cops consecutius (al 1705-1706 i al 1710) un exèrcit capaç de derrotar al borbònic i arribar fins Madrid.

Donat l'excepcional detall amb el que es registraven les despeses en aquest document, podem realitzar un anàlisi més exhaustiu del destí d'aquest gran volum de diners. Hem dividit, per a cada front, la despesa en quatre grans capítols: pagaments a la corona (portuguesa o austriacista), creació i manteniment de regiments anglesos, transport de tropes, diners gastats en baixes (avituallament i rescat de presoners anglesos en poder dels borbònics, hospitals, metges, indemnitzacions), i finalment un capítol general d'”Altres”, a on hem classificat les poques entrades que no es podien encabir en cap dels altres.

El front occidental

Centrant-nos en Portugal, podem veure el desglossament per capítols:

La primera cosa que podem veure és que els dos capítols més importants en quant a despesa són els pagaments a la corona i el manteniment de tropes. El primer punt, excepte al 1705, es manté constant al llarg de la guerra, amb un valor anual de gairebé 150.000 lliures, pagades en concepte de manteniment de 13.000 tropes portugueses segons els acords establerts per ambdues corones. L'excepció del 1705 coincideix amb una gran punta en quant a despeses de manteniment de tropes. La raó, probablement, sigui el fet que al tenir un gran número de tropes angleses defensant Portugal, es va creure necessari pagar menys diners a la corona portuguesa, doncs no calien tantes tropes mantingudes per aquest monarca. Per contra, amb la irrupció aliada a Catalunya el manteniment de tropes angleses a Portugal es desploma, doncs la majoria d'elles van ser desplaçades cap a Barcelona i València. A partir d'aquest moment hi ha un lleuger augment en la despesa generada per les tropes, però en cap cas s'arriba a les més de 400.000 lliures gastades al 1705. El capítol de baixes es manté constantment baix, doncs les tropes angleses no lluitaren grans combats en aquest front, i per tant no fou necessari pagar pels presoners. Així, la despesa anual de Baixes es destina, gairebé de forma exclusiva, en el manteniment d'un hospital i diversos metges i cirurgians que acompanyaven l'exèrcit en campanya. Finalment, tan sols hi ha despeses importants en quant a transport naval a l'inici de l'enfrontament, quan es mouen nombrosos regiments de cavalleria i infanteria d'Anglaterra i Irlanda cap a Portugal. A partir d'aquí, i donat que els transports des de Portugal cap a Catalunya estan compatibilitzats en l'altre front, no hi ha despeses importants relacionades amb moviments de tropes. Aquest últim punt és confirmat pel document d'embarcaments, doncs hi ha pocs moviments cap a Portugal des del 1705 fins al final de la guerra.

 

El front oriental

 

La figura mostra el desglossament per capítols en el cas del front oriental, és sensiblement diferent a la gràfica equivalent per a Portugal.

En primer lloc, cal destacar sens dubte la diferència de despesa, ja perfilada anteriorment, entre els dos fronts. No tan sols els diners invertits a Catalunya són molt superiors (en els últims anys fins a 5 vegades superior als gastats a Portugal), sinó que a més la immensa majoria estan destinats directament a tropes angleses.

Començant pel capítol de manteniment de tropes, trobem un augment constant de la despesa fins al 1707, que arriba a les 600.000 lliures anuals. Degut a la desfeta d'Almansa, i a la destrucció de l'exèrcit anglès, s'executà una gran reforma de l'exèrcit anglès, i el número de regiments a Catalunya es reduí de manera dràstica, doncs molts d'ells foren llicenciats i unificats degut al baix número de soldats emmarcats en ells. Aquest és el motiu pel qual el manteniment del 1708 és netament inferior a l'any anterior, tot i que la despesa total, com hem vist a la primera gràfica, és molt superior. Seguint amb aquest capítol, al 1709 hi torna a haver un increment espectacular d'un 200% en la despesa, coincidint amb el període en el qual es finalitza la reconstrucció de l'exèrcit anglès a Catalunya. Finalment, al 1710 la tendència era encara superior a la del 1709, fet corroborat pels nous reforços que, desembarcant des de teatres de guerra alternatius, se sumaren a les forces liderades per Guido von Starhemberg i James Stanhope, tot participant en les batalles d'Almenar, Saragossa, Brihuega i Villaviciosa. Cal destacar que, a partir del període 1705-1706, hi ha entrades constants per als 2 regiments establerts a Gibraltar com a guarnició, i 2 més a Alacant.

Lligat amb el capítol de manteniment tenim el de baixes. En primer terme és netament superior al del front occidental, ja que la gran majoria de batalles es lliuraren aquí (3713 lliures en els 8 anys al occidental, i 138.801 al oriental). D'altra banda, es percep de manera molt clara l'efecte de la desfeta d'Almansa dins el desglossament anual, especialment pel que fa al 1708. El motiu és que, durant el segle XVIII, i tal i com es pot confirmar en les entrades d'aquest document, els governs pagaven diners als enemics de manera regular per a que mantinguessin a les pròpies tropes presoneres. A banda d'això, les entrades indiquen que els anglesos, al contrari que les altres nacions, disposaven d'un hospital propi de campanya per a atendre els ferits, i que es pagaven grans sumes per a que metges i cirurgians anglesos tinguessin cura dels soldats anglesos. Finalment, sobta trobar entrades en les quals es paguen quantitats substancials de diners a oficials que hagin perdut algun membre a causa de les ferides de guerra, així com d'altres entrades per a pagar a les famílies dels soldats morts en combat. És, doncs, un document extraordinari en el sentit en el que aporta nova llum a un camp tan poc estudiat com el del tractament dels ferits i presoners al segle XVIII. S'hi indica un tracte molt més acurat que no pas el que es podria suposar, doncs és realment estrany que, per exemple, es paguessin diners a les vídues dels soldats morts, i fins i tot dels cirurgians i doctors morts en campanya.

Pel que fa al transport, trobem 2 anys en els quals hi ha un increment significatiu del tràfic naval cap a Catalunya. De manera simptomàtica coincideixen amb la creació dels 2 exèrcits anglesos al front oriental: la primera al 1706, coincidint amb la defensa de Barcelona i l'atac cap a Castella, i la segona al 1708, quan a causa de la derrota d'Almansa és necessari enviar un gran número de reclutes a Barcelona per a reconstruir l'exèrcit.

En quant al capítol d'Altres, s'hi han comptat dins d'ell els pagaments que, de forma sorprenent, el govern anglès fa a Eugeni, Príncep de Savoia. Aquest personatge era el comandant de les tropes aliades al nord d'Itàlia, a on no hi havia, a priori, regiments anglesos. Així doncs, aquest document mostra com, a banda de pagar la pròpia intervenció i la portuguesa, la corona anglesa fins i tot va destinar grans quantitats de diners als seus aliats austríacs, per tal d'ajudar-los a mantenir fronts a on no hi havia tropes angleses; el grau d'implicació i de poder que aquest fet suggereix és revelador, doncs mostra com Anglaterra era la potència que organitzava la Gran Aliança, i que era la nació que pugnava per guanyar la guerra de manera més ambiciosa. Una entrada curiosa, i d'altra banda prou interessant, és el pagament a un editor per a publicar un manual de conducta moral i ètica, destinat a les tropes angleses, al 1706. L'editor, a qui se li pagaven 14 lliures, va ser Joseph Downing, i el títol “The Soldier's Monitor. Being serious advice to soldiers, to behave themselves with a just regard to religion and true manhood”. Així doncs, veiem que les autoritats angleses fins i tot van tenir cura que les seves tropes, generalment protestants i anglicanes, tractessin adequadament a la població de majoria catòlica que vivia a la Península Ibèrica tot i que, pel que sabem, els resultats finals foren dispars.

Finalment, el capítol més difícil d'interpretar és el dels pagaments a la Corona. Formant part de la casa d'Habsburg, i essent Carles el principal interessat en guanyar la guerra, els anglesos no li paguen cap subsidi anual per a la seva col·laboració contra els borbònics, tal i com es fa en el cas portuguès. Malgrat tot, hi ha una col·lecció d'entrades molt interessant i constant, segons la qual es paguen diners a tots els nobles que es passin al bàndol austriacista i es declarin súbdits de Carles III, d'entre els quals bona part d'ells fossin probablement catalans.

D'altra banda, trobem un pic al 1706 amb una despesa total de 67.276 lliures, seguit per un altre encara més important al 1708 de 337.043 lliures, i un de menor al 1709 (69.971 lliures).

La nostra hipòtesi és que responen a casuístiques diferents. Les entrades relacionades amb la primera pujada, 1706, ens mostra com el govern anglès va pagar una suma de diners molt important per a que Carles pogués aixecar diversos regiments reglats. Aquesta data lliga amb la creació dels regiments catalans (fusellers de muntanya, Guàrdies Catalanes, etc.), la qual cosa suggereix que les tropes catalanes aixecades per Carles foren, en realitat, pagades, armades i uniformades, almenys en un primer moment, pel govern anglès. Això és confirmat per altres entrades, a on el govern anglès paga diners a Carles per l'ús de les seves forces establertes a la Península Ibèrica.

D'altra banda, el pic del 1708 coincideix de forma suggeridora amb la baixada en la despesa generada pel manteniment de tropes angleses. Cal destacar que després d'Almansa caigueren el País Valencià i Aragó, així com la ciutat de Lleida; l'exèrcit aliat, d'altra banda, estava gairebé destruït. Per a defensar Catalunya els anglesos, que ja tenien milers de tropes destinades a altres fronts, van pagar una gran quantitat de diners a l'imperi austríac per a que destinés un gran contingent de 5.000 soldats a Catalunya, procedents d'Itàlia. Així, en un moment de crisi suprema i d'escassetat de recursos humans el govern anglès decidí enviar i mantenir tropes austríaques en territori català, tot pagant d'aquesta manera més de 300.000 lliures a la corona austríaca.

Finalment, la despesa de 1709 es basa gairebé en la seva totalitat a la creació d'un tren d'artilleria, per tal de reemplaçar el que s'havia perdut a Almansa. La creació d'aquest tren de canons de setge implica que el parlament anglès va aprovar aquell any una gran inversió per a passar a la ofensiva, doncs és evident que només es necessiten aquests grans canons si es té la intenció d'atacar una plaça forta enemiga. Així doncs, com podem veure tot apunta què, encara al 1709 i 1710, el govern anglès estava fortament implicat en la guerra a Catalunya, tot involucrant-se cada cop més amb la intenció de derrotar a Felip i col·locar al tron espanyol a Carles III.

 

Algunes incògnites

 

Essent les entrades del document breus, està clar que per força sorgeixen algunes incògnites al voltant de les mateixes, de difícil aclariment. En volem les més rellevants, doncs en cas de solucionar-se podrien aportar nova llum a alguns aspectes d'aquest complex conflicte.

En primer lloc trobem, al 1709, la compra massiva de 27.000 “Pistoles”. El motiu és clar; cal armar totes les tropes reclutades recentment i, per tant, el nombre no sembla desproporcionat si pensem que cada genet portava dues pistoles diferents. El misteri, però, és que enlloc de fer servir el terme anglès “Pistol” es fa servir expressament el català, per la qual cosa sorgeixen dubtes referents a la diferència que hi pugui haver entre dues armes. En concret l'entrada suggereix la idea que aquests milers de pistoles van ser fabricades per catalans, malgrat que el número ens sembla totalment desproporcionat per a la indústria catalana de l'època; certament la fabricació d'armes era molt important, especialment a Ripoll i Barcelona, però el número és tan immens que resta com a incògnita la intenció del responsable d'entrar un terme tan concret en una llengua estrangera dins un document oficial anglès.

Semblant a aquesta entrada en trobem un altre al 1710, per a la compra de 4.000 “Spanish Pistoles”, que havien de ser enviades a Portugal com a bescanvi per a un gran número de cavalls. En aquest cas la xifra sí que podria ser fabricada per la indústria armera catalana, i el terme Spanish es podria relacionar amb el pany miquelet (també anomenat pany a l'espanyola o a la catalana) amb el que haurien d'anar les armes. Així doncs, podem veure que la guerra sens dubte va donar ingents beneficis a determinades potències manufactureres catalanes, especialment pel que fa als fabricants d'armes; cal preguntar-se si el mateix passa amb les compres de roba, pa de munició, trens d'artilleria, etc. presents a la resta del document, doncs ens podria donar una idea sobre el motiu pel qual els catalans defensaren aferrissadament als aliats durant la guerra; Barcelona es convertí en la capital austriacista a la Península, i com a tal en el centre polític, social i econòmic de la cort de CarlesIII.

Finalment, una entrada feta al 1709 parla d'un tal coronel “Wythers”, a qui se li paguen 300 lliures per les seves despeses extraordinàries emmarcat dins d'un regiment català. Un problema semblant, mostrat dins el document relacionat amb els embarcaments de tropes, explica com al 1708 es van crear 5 batallons reglats d'infanteria catalana després de la desfeta d'Almansa, amb la intenció de defensar el Principat. Segons el document, dos d'ells van conformar el regiment Blosset, dos el de Lord Gallway, i un cinquè es va anomenar Regiment Saragossa, creat a partir probablement d'aragonesos austriacistes. Suposem que Wythers era un dels responsables del regiment de Gallway, però certament la data del pagament és molt tardana, doncs se suposa que aquests regiments foren dissolts a mitjans del 1708. En tot cas, ambdues entrades ens porten a suggerir que la presència de soldats catalans dins els regiments anglesos podria haver estat més importants del que es pensa actualment, elevant d'aquesta forma el número, ja gran de per sí, de catalans enrolats en regiments austriacistes durant la Guerra de Successió.

“It is not for the interest of England to preserve the Catalan liberties”

El fet que la desfeta final catalana del 1714 és, en bona part, culpa de la retirada anglesa de la Península Ibèrica és una qüestió prou clara. Malgrat tot, i com hem volgut mostrar en aquest capítol, obviar la pugna política interna anglesa té com a conseqüència obtenir una visió simplista dels fets que varen passar al final de la Guerra de Successió. A més a més, fins ara no s'ha destacat en la seva justa mesura l'enorme despesa econòmica que l'aventura catalana significà pels anglesos, així com la fe i èmfasi amb la que el parlament anglès va aconseguir mantenir una posició de privilegi militar dins la Península, defensant Catalunya i amenaçant Castella fins al 1710; certament que aquesta despesa interna (no tan sols econòmica, però també humana i política per al govern whig) és, per a qualsevol estat, molt més important que no pas acomplir les clàusules d'un tractat firmat amb un altre país, com per exemple el de Gènova. Cap al 1700 l'economia anglesa estava ben a prop del col·lapse degut, en bona part, als diversos conflictes bèl·lics del tombant de segle, que en de fet no amenaçaven a priori la seguretat del país. Així doncs, la gran despesa econòmica feta durant la Guerra de Successió a la Península Ibèrica, sumada a les que es feien en els altres teatres de guerra (Flandes i Itàlia, però també Amèrica), foren certament un dels factors determinants per a la retirada final d'Anglaterra de la guerra.

D'altra banda, el fet de menystenir la importància dels fets militars no contribueix a aclarir la situació. Com hem demostrat amb l'anàlisi de les despeses, el govern anglès no va intentar retirar-se de la Península després d'Almansa; al contrari, va invertir més esforços que mai a intentar capgirar la situació, cosa que van aconseguir de manera temporal. D'altra banda, la gran catàstrofe de Brihuega, pitjor per als anglesos que no pas Almansa degut al fet que es varen rendir la totalitat d'oficials i soldats, va ser determinant per a l'ascensió del “partit de la pau”, els tories, que immediatament, després d'assegurar-se l'hegemonia política i la col·laboració de la reina Anna, van accelerar les converses de pau per a segellar un tractat que, deixant de banda als aliats austriacistes, i especialment als catalans, aconseguís beneficis per a Anglaterra. És en aquest context que s'entén la publicació de la obra anònima titolada “The Deplorable History of Catalans”, com a part del violent enfrontament entre tories i whigs, doncs aquests últims al 1714 encara estaven lluitant per defensar a Carles III com a rei d'Espanya i dels catalans. La corrent de simpatia whig a favor dels catalans tingué una certa recompensa, doncs s'evità que la flota anglesa ajudés a Felip a bloquejar per mar Barcelona, tal i com havia acordat Lord Bolingbroke.

La mort de la reina Anna a l'agost del 1714 va propiciar un nou canvi polític favorable als interessos austriacistes catalans, doncs el nou rei, Jordi I, era un fervent partidari dels whig. Immediatament s'iniciaren els preparatius per a una possible ajuda a Barcelona, però la caiguda de la ciutat comtal a causa de la intervenció massiva de l'exèrcit francès a Catalunya no va permetre, finalment, aconseguir el temps necessari per a la revifada austriacista.m de diners invertit i a la seva regularitat.