Conseqüències

L’Onze de setembre del 1714

A les 4,30 de la matinada del dia 11 de setembre, en apuntar les primeres llums, va començar l’assalt contra Barcelona. Tots els canons i morters van disparar a l’hora fins a tres descàrregues, després els soldats van baixar en massa cap al vall. Es tractava d’un atac general amb més de 18.000 soldats que s’estenia des del reducte de Santa Eulàlia fins al baluard del Portal Nou. Totes les campanes de ciutat tocant a sometent van cridar el poble a la lluita.

L’ala esquerra borbònica —composta per uns 6.500 soldats de regiments tan experimentats com el de la Vieille Marine, Guerchy o Ponthieu— havia d’atacar el reducte de Santa Eulàlia, el baluard de Llevant i, al nord d’aquest baluard, la bretxa dels Molins. L’ala dreta borbònica —formada gairebé tota per forces espanyoles, i amb tropes de prestigi com ara els regiments de les guàrdies valones i de guàrdies espanyoles— disposava d’uns 4.300 soldats; el seu objectiu era la bretxa frontal del baluard del Portal Nou. El centre borbònic sumava 8.600 soldats; el componien francesos i comptava, també, amb forces de prestigi (els regiments d’Artoism, Anjou i Couronne). El seu objectiu era la bretxa principal o reial, la bretxa de Sant Daniel, just al nord del baluard de Santa Clara, el mateix baluard de Santa Clara i la bretxa del Carnalatge, a tocar de Santa Clara per la banda sud.

L’atac fou simultani per tot arreu, a excepció de l’assalt a la bretxa reial. La guarnició del reducte de Santa Eulàlia, situat extramurs i cobrint els accessos al port, va aguantar bé els primers atacs i es va retirar en ordre cap al baluard de Llevant. Els francesos van continuar en direcció al Portal de Mar, però van quedar frenats per una gran barricada construïda amb barques i defensada per elements populars. Alhora nodrits contingents van atacar de dret els baluards de Llevant i de Santa Clara. Altres unitats van atacar les dues bretxes, d’uns 25 metres cadascuna: la del Carnalatge i la dels Molins, que s’obrien entre Santa Clara i Llevant. Diversos assalts van ser rebutjats, però finalment, cap a un quart de sis, els francesos van poder escombrar els defensors de la bretxa dels Molins. Tot seguit, des de la muralla van forçar la retirada dels defensors de la bretxa del Carnalatge. Havien pogut passar a la ciutat; ara es tractava d’entrar en torrentada. Des de les seves posicions, els francesos van avançar cap a la rereguarda dels baluards de Llevant i de Santa Clara, tot encerclant els defensors. Bona part dels combatents d’aquest darrer baluard van poder obrir-se pas a cop de baioneta i escapar a través del convent de Santa Clara. Els defensors del baluard de Llevant, però, foren exterminats. Una columna comandada pel coronel Châteaufort progressava seguint la muralla de Mar cap al Pla de Palau. Els catalans que s’havien retirat de les bretxes intentaven formar una línia de contenció per la banda del Carnalatge. Aquest grup fustigava la columna que s’havia internat, i que aviat va topar amb el baluard de Migdia i els seus defensors; aquests van girar els canons que apuntaven a la costa contra el nou perill. Les forces de reserva concentrades vora les Drassanes, comandades pel marquès de Vilana, van avançar decidides cap a la zona del Pla de Palau, acompanyades d’una massa popular amb dones, joves i homes grans amb armament desigual. Châteaufort va quedar frenat i va refugiar les seves tropes a l’edifici de la Caserna, on l’artilleria del baluard de Migdia va trinxar la seva gent. En aquesta zona l’avenç francès havia quedat aturat. Mentrestant, la Companyia de Notaris Públics va intentar ocupar i fer-se forts en el convent de Santa Clara, però va ser literalment exterminada. A tres quarts de set, el front s’havia estabilitzat en aquest sector dret dels defensors.

Villarroel, en sentir l’espetec de l’artilleria i les campanes, va córrer cap a la zona de les muralles i va reprendre el comandament amb energia. Va concentrar forces al Pla d’en Llull i va reclamar la presència de la bandera de Santa Eulàlia.

Per la banda del centre, els borbònics van poder emparar-se del baluard de Santa Clara, gràcies a l’èxit de la ruptura en la bretxa de Molins i Carnalatge. Les forces franceses també van poder escombrar la resistència a la bretxa de Sant Daniel, d’uns 40 metres d’amplada. Tanmateix Berwick solament va enviar grups de reconeixement a la bretxa reial, d’uns 150 metres d’amplada. Pensava que la bretxa estava minada i que els catalans la farien volar quan hi hagués un contingent nodrit de forces al damunt. Els espanyols que assaltaven el Portal Nou foren rebutjats en tots els assalts que van intentar.

Des de la bretxa de Sant Daniel, els francesos comandats pel brigadier Balincourt van emparar-se de l’extrem de la travessera, i encara des del terraplè de la muralla, aprofitant-ne la major alçada, van hostilitzar els defensors de la segona fortificació. La travessera no va poder aguantar, i els generals Bellver i Thoar van ordenar la retirada cap a la línia de cases del darrere la travessera i cap al convent de Sant Agustí, una mola medieval que esdevenia una autèntica fortalesa, contra la qual s’estavellaren els atacants. Els francesos van poder comprovar que la pólvora de les mines de la bretxa reial s’havia mullat amb les pluges. Berwick va donar llavors l’ordre d’atacar en massa i gairebé en formació; unitats franceses i espanyoles s’enfilaren per la bretxa i entraren a la ciutat. El gruix d’aquestes tropes va girar a la dreta per tal d’atacar pel darrere el baluard del Portal Nou. El general Bellver va fer retrocedir les avantguardes invasores que s’escolaven pel carrer del Portal Nou, mentre s’aixecaven barricades a la plaça de Sant Agustí Vell. Els catalans contraatacaren per aquest sector, i així van facilitar la fugida d’una part dels defensors del baluard del Portal Nou, que va caure finalment a mans de les dues corones. En paral·lel, intramurs, els catalans van ocupar el monestir de Sant Pere de Puelles, i s’hi van fer forts. Els franco-espanyols van avançar imparables pel terraplè de la muralla, van ocupar el baluard de Sant Pere i van marxar, pel mateix terraplè, contra el de Jonqueres. Els defensors de Jonqueres van poder girar dos canons per enfilar el terraplè i, disparant pots de metralla, van causar una massacre entre els atacants. Tot seguit els catalans de Jonqueres van contraatacar, i van arribar a ocupar el baluard de Sant Pere; però no s’hi van poder mantenir, i van haver de retrocedir. Els borbònics van poder recuperar-lo i van tornar a intentar l’avenç cap a Jonqueres. Tanmateix, els tiradors catalans apostats a les cases del darrere de la muralla disparaven a boca de canó contra els franco-espanyols que circulaven pel terraplè de la muralla, i que no tenia ampit que el protegís per la banda de la ciutat. Encara els defensors de Jonqueres van tornar a contraatacar i van arribar a Sant Pere, però novament no s’hi van poder mantenir.

A les set del matí la situació estava estabilitzada al centre i a l’esquerra dels defensors, i ambdós bàndols paraven a recuperar forces. Els borbònics tenien el peu dins de la ciutat, però els catalans estaven fermament assentats en les línies de cases que definien el casc urbà, i encara controlaven part del convent de Sant Agustí i el monestir de Sant Pere, però havien perdut el convent de Santa Clara.

A partir de les set del matí, amb l’enemic contingut en tota la línia, Villarroel, tot i la debilitat de les seves forces, va plantejar el contraatac. La moral de lluita i fins i tot de victòria dels defensors devia ser, doncs, extraordinària. Les escasses reserves de tropes amb l’ajut del poble en armes es van distribuir entre els distints sectors. A la banda dreta catalana, Châteaufort, batut per l’artilleria del baluard de Migdia, es va retirar cap als horts de Passa-pertot. Llavors Vilana va fer avançar els seus contingents arrambats als edificis del sector de Ribera, fins que va arribar a la travessera petita, que va ocupar després d’un violent combat. Villarroel en persona va dirigir els atacs a la plaça del Pla d’en Llull. Pretenia reocupar la plaça i tot seguit mirar de recuperar el convent de Santa Clara i trencar la línia borbònica. Mitja plaça, la del sector de ponent, estava a mans dels defensors; l’altra meitat, la de les cases de llevant, estava a mans de gent de la Vieille Marine. Les cases d’una i altra banda s’havien convertit en autèntics fortins. En travessar la plaça, els catalans van caure aniquilats pel nodrit foc dels francesos. Villarroel, ferit en una cama, es va haver de retirar.

A la zona centre, el coronel Thoar va atacar i va recuperar totalment el convent de Sant Agustí; els invasors, rebutjats, quedaren a la travessera. Per l’esquerra catalana va haver-hi el contraatac mes important. Casanova, i els prohoms de la ciutat, amb forces de la Coronela i el poble armat, es van concentrar a l’hort d’en Fava, darrere el baluard de Jonqueres. Allí van pujar al terraplè de la muralla i van marxar com una tromba cap al baluard de Sant Pere. Els borbònics foren escombrats i es van haver de fer forts dins del baluard. L’inversemblant contraatac, sempre presidit per la bandera, va continuar fins al baluard del Portal Nou. Els borbònics van abocar al sector reforços ingents i els catalans van haver de retrocedir, per allà on havien vingut, fins a la zona de la gola del baluard de Sant Pere. Els de la bandera van continuar la lluita amb obstinació, van reconquerir la totalitat del baluard de Sant Pere i encara van tornar a carregar, seguint la bandera, fins a la gola del baluard de Portal Nou. Novament la massa de soldats borbònics va poder parar la torbonada; enmig d’una lluita brutal, va caure ferit el conseller en cap Rafael de Casanova. Esgotats, els catalans es van retirar de nou fins al baluard de Sant Pere. Els soldats borbònics sobrevivents van restar traumatitzats pel furor de la lluita, així com els oficials, que mai havien contemplat res de similar. Els espanyols van passar al contraatac intramurs i van poder ocupar el monestir de Sant Pere. El testimoni de Castellví resulta interessant per copsar la duresa d’aquest combat (Narraciones Históricas, 1714; edició a cura de J.M. Mundet i J.M. Alsina):

«La bandera de Santa Eulalia, que llevaba el Conseller primero, llegó a las 7 dadas de la mañana (según han asegurado muchos de los que la seguían, que ensemejantes casos no es facil tener presentes las horas y minutos en que suceden los hechos memorables). Por instantes se le juntaban gentes, se le unieron 30 caballos de orden del general comandante. Parte de ellos fue por la parte del huerto que llaman d’En Fabà, parte por la salida de Junqueras llegó la gente con la bandera sobre la muralla de Junqueras, siendo entonces obstinado el combate y un flujo y reflujo de sitiados y sitiadores sobre el terraplén de la muralla a la parte del baluarte de San Pedro, que habían vuelto a ocupar los sitiadores. Embistieron los sitiados con tanto denuedo, animados de la presencia de la bandera y de tanta gente de distinción que la seguía, que obligaron a los sitiadores a retroceder hasta la puerta Nueva, ocupando la batería que había sobre la muralla junto al portal Nuevo y recobraron otra vez el baluarte de San Pedro, pasando a golpe de bayoneta los sitiadores que le ocupaban. Desde el convento de San Pedro, aumentado el número de las gentes que le defendían hacían grande estrago sobre los sitiadores con continuas descargas y, desalojados de él, salió un cuerpo de gentes de San Pedro por las partes del cementerio y convento a los huertos y embistieron con todo brío a los sitiadores tomándoles cuatro banderas. Una tomó un alférez de la Coronela, otro un soldado de San Jorge, otro un paisano nombrado Juan Dalla y otra un cochero que había sido del barón de Rocafort i, rendida Barcelona fue cochero del vizconde del Puerto, que con 14 doblones recobró dos banderas que eran de su brigada. En este tiempo fue herido sobre el terraplén de la muralla el conseller primero, pasado un muslo.»

A dos quarts de nou del matí tots els contraatacs catalans havien estat rebutjats, però havien deixat una petjada de terror inesborrable en l’astorat enemic. Ambdós bàndols presentaven símptomes d’esgotament i les baixes havien estat molt nombroses; cadàvers i ferits emplenaven muralles, horts i carrers. Els combats van continuar frenètics, però no tan accelerats. Els invasors, sense gaires pretensions, s’acontentaven a guanyar posicions avantatjoses, casa per casa i carrer per carrer. Pel sector de l’esquerra catalana, els atacs francesos van desallotjar els catalans de la petita trinxera, i després dels edificis del Carnalatge i la Peixateria. La barricada del Pla de Palau, però, va restar ferma contenint els atacants. Per la banda del centre, el coronel Thoar encara va ser capaç de contraatacar i va provocar una desbandada entre els francesos, que van recular fins a la bretxa reial. Els combats més aferrissats es van desenvolupar al monestir de Sant Pere. La lluita va ser brutal, atès que l’espai va canviar fins a onze vegades de mans durant el matí. Finalment els catalans van volar part de l’edifici i, a les ruïnes, s’hi van poder fer forts.

El front s’havia tornat a estabilitzar; ningú avançava ni retrocedia. Tanmateix, la desproporció de forces era inapel·lable. Els catalans no podien guanyar. Si continuava la lluita, el furor venjatiu dels vencedors podia implicar un saqueig general i l’extermini de la població. D’altra banda, en aquell moment els catalans encara eren prou forts per negociar la rendició. A les tres de la tarda un corneta va tocar a parlament, i el combat es va aturar. El govern català va haver d’acceptar les dures condicions de capitulació que oferí Berwick. Com que els caps borbònics havien promès a la tropa saqueig i riqueses, acceptar la rendició quan la victòria era qüestió de temps no semblava un bon negoci. La fermesa dels austriacistes no deixava marge: una resistència desesperada encara podia causar milers de baixes, i la degolladissa ja havia estat prou espectacular. La capitulació esdevenia també una bona solució per als invasors. Barcelona es va salvar de la crema i del saqueig, i els barcelonins supervivents es van salvar de l’extermini físic. Al llarg del bloqueig i el setge, els soldats catalans van tenir —entre morts, ferits i desertors— unes 6.850 baixes, a banda d’una elevada quantitat de baixes civils impossible de mesurar. Els borbònics van sofrir unes 14.200 baixes.

Cardona, la darrera fortalesa austriacista, va capitular el 18 de setembre. Havia acabat una de les més singulars epopeies del segle XVIII.

Peu d'imatge: Visió imaginària de l'entrada de les forces borbòniques a Barcelona.