Introducció
Felip d’Anjou va entrar a Madrid el 18 de febrer del 1701. El seu avi el devia alliçonar bé respecte a la problemàtica de Catalunya. Tanmateix, la primera decisió ja ressultà conflictiva: va destituir el virrei Jordi de Hesse-Darmstadt, molt estimat pels catalans —especialment pel compormís en la defensa del territori enels darrers atacs francesos—, i el va substituir per Luis Fernáandez de Portocarrero, comte de Palma del Río; i això ho va fer abans de jurar les Constitucions.
Era evident que Felip no podia mantenir a un austriacista com a lloctinent quan la guerra ja s’ensumava; a banda d’aquest incident el nou rei es va mostrar respectuós. Va jurar les Constitucions i Felip IV (1701-1705; Felip V d’Espanya 1701-1746) va passar a ser comte de Barcelona. Va celebrar Corts entre el 12 d’octubre del 1701 i el 14 de gener de 1702: tres mesos; una dedicació important tenint en compte que, de fet, s’havia perdut la memòria històrica de les corts, atès que a Catalunya no se’n celebraven des del 1632, és a dir des de feia 69 anys, i per tant no quedava ningú viu que hi hagués participat, i en realitat des de 1599 cap d’elles no s’havia tancat de manera ortodoxa. No cal ni dir que si Felip hagués decidit no celebrar Corts no hagués passat res. La postergació política que havia produït el neoforalisme havia sumit l’Estat Català a mínims. El rei es va mostrar generós amb les peticions dels braços i amb les aspiracions de la burgesia mercantil. I encara el rei es va casar a Figueres. Semblava que els catalans reprenien una nova etapa constructiva amb la monarquia. Tanmateix, quelcom va fallar. D’entrada, val a dir que l’animositat contra els francesos s’havia desfermat amb el desenllaç de la Guerra dels Nou Anys, quan francesos i castellans havien acabat fent-se el joc amb l’entrega de Barcelona i la ruïna de Catalunya. Fins al moment Catalunya, embolicada en conflictes interdinàstics, s’havia recolzat alternativament en Espanya per aguantar les envestides de França, i en França per aguantar els abusos d’Espanya. Ara, els dos enemics eren la mateixa cosa, i des de la cosmovisió catalana això no podia portar res de bo. Quan, el 1703, Felip IV va tornar a nomenar com a lloctinent, Francisco Fernández de Velasco es va confirmar que efectivament les coses no anaven bé. A tot això, es van sumar la petjada deixada per Jordi de Hesse-Darmstadt, la pressió internacional per portar el conflicte a la península i l’existència d’una sòlida línia de pensament polític articulada a partir d’un projecte propi que sintonitzava amb una concepció d’organització confederal de la monarquia a partir de distints estats. En aquest sentit, la tradició s’havia repensat, actualitzat i convertit en factor de modernitat. Nuclis que es podrien qualificar plenament d’il·lustrats —com ara l’Acadèmia dels Desconfiats— en van ser la generatriu, i gent de la petita noblesa de muntanya, que s’havien enfrontat en el segle anterior a francesos i castellans, es convertirien en facció austriacista abrandada. Tot i així, res no es va moure fins que la guerra internacional va picar a la porta.
Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi van constituir el setembre del 1701 la Gran Aliança de la Haia, que va comptar amb el suport de Prússia i diversos estats alemanys, a la qual s’afegiren Portugal i Savoia. El maig de 1702, l’emperador va proclamar l’Arxiduc Carles com a rei d’Espanya i es va declarar formalment la guerra contra les dues Corones, Espanya i França, que van tenir el suport de Baviera i Colònia.
Felip va trobar-se amb una administració de l’estat llastimosa i un exèrcit dislocat. Amb l’ajut de tècnics francesos i seguint paràmetres d’eficiència centralista, va procedir d’immediat a reorganitzar l’estat i l’exèrcit. Mentrestant, la guerra es va començar a descabdellar als fronts centreeuropeus i italians, on Felip va fer una marrada primerenca el mateix 1702 per tal d’avaluar i dirigir els exèrcits espanyols i francesos del Milanesat. Durant el 1703 les confrontacions a Europa van continuar sense treva, però no van esquitxar la península.
El 1704 Velasco va topar contínuament amb les institucions catalanes i va intentar doblegar-les unilateralment. Molta gent, inclòs el conseller en cap, va anar a presidi. Va haver-hi de tot: multes, confiscacions, exili i execucions sumàries. El bisbe de Barcelona resultà arrestat i s’exilià. Velasco veia austriacistes per tot arreu i va imposar un estat d’excepció brutal, que a la pràctica implicava un estat de guerra contra els catalans. A tot això, l’Arxiduc Carles va arribar a Lisboa el 7 de març de 1704, disposat a obrir un front peninsular. Felip va contestar desenvolupant una dura ofensiva contra Portugal. Els aliats van fer el primer tempteig a Catalunya. Una flota es presentà amb de Jordi Hesse-Darmstadt davant de Barcelona el 27 de maig; un petit contingent de tropes es va plantar enfront la ciutat, però Velasco, amb una guarnició nombrosa, no es va deixar impressionar. Els austriacistes no van ser capaços encara de coordinar una acció insurreccional. El príncep Jordi va haver de renunciar, però va aprofitar el viatge per conquerir Gibraltar el 4 d’agost, que els britànics en nom dels aliats van mantenir durant tota la guerra, malgrat els intents espanyols de recuperar la plaça.
Vista de la ciutat de Barcelona a principis del segle XVIII(Font: ICC).
