Introducció

Una confrontació internacional

Carles II darrer monarca hispànic de la casa d'Austria va morir sense descendència el 1700. La successió la van disputar l'Arxiduc Carles, fill de l'emperador Leopold d'Àustria; i Felip de Borbó, duc d'Anjou, net de Lluís XIV de França. Les potències europees es van posar en guàrdia ja que França o Àustria podien sumar els territoris hispànics i convertir-se en potència suprema. Carles II va deixar la Corona a Felip que va entrar a Madrid el 1701. Posteriorment es va fer reconèixer en els estats de la Corona d'Aragó. Felip va convocar Corts a Catalunya, va jurar les Constitucions i va ser proclamat Comte de Barcelona.

La guerra mundial va ser però, imparable. En la Gran Aliança de l'Haia és van aplegar les potències partidàries del manteniment dels Austries a Castella i Aragó.  Anglaterra, Portugal, Àustria, Holanda, Prússia, Hannover i Saboia, tement que França i Espanya acabessin a mans d'un mateix sobirà van declarar la guerra al Borbó de França i al d'Espanya, proclamant els drets de l'Arxiduc Carles.

Retrats de Felip V realitzat per Miguel Jacinto Meléndez a l'inici del seu regnat. (esquerra) i de Carles III fet a Catalunya (dreta).

de Successió va ser un conflicte internacional que també va tenir una dimensió peninsular, amb Castella donant suport als Borbó i els territoris de la Corona d’Aragó als Austries. El juny de 1705 representants de l'oposició catalana van signar amb la Gran Bretanya el Pacte de Gènova, pel qual la monarquia anglesa es va comprometre a garantir la integritat constitucional de Catalunya. El novembre del 1705 la flotra anglo-holandesa i voluntaris austracistes, després d’alliberar València, ocupen Barcelona. L'Arxiduc Carles va ser proclamat rei. Des d'aleshores, la Guerra de Successió esdevingué també interestatal i civil a la península. La guerra va ser llarga i els aliats van estar a punt de vèncer en diferents ocasions, però les tropes de Lluis XIV van aguantar. El 1706 les forces de l'Arxiduc, van aconseguir aixecar el setge de Barcelona, van contra-atacar i van ocupar  Madrid, però no s’hi van poder mantenir.  El 1707 el País Valencià va caure a mans dels Borbó després de la batalla d'Almansa. El 1710 hi va haver una nova ofensiva austracista, després de derrotar els borbònics a Almenar i Montetorrero, Carles va ocupar Madrid, però tampoc en aquesta ocasió va tenir força per sostenir-se. En la retirada els borbònics van obtenir una nova victòria a Brihuega i Villaviciosa. Únicament Catalunya restava a mans de l'Arxiduc. València i d'Aragó a mans del Borbó van perdre els seus furs.

tomba del Rei Carles III a l'esglesia dels Caputxins de Viena

El 1711 va començar amb espectatives de pau. A Anglaterra havien passat a governar els tories, disposats a sortir del conflicte. El 17 d’abril va morir a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i Carles n’era el successor. Un futur de França i Espanya sota els Borbó amb possibilitat d’un sol rei era un risc, però també era indigerible, per a Gran Bretanya i Holanda, que Carles, governés, alhora Àustria, Espanya i part d’Alemanya. Havia arribat l’hora de la pau, a Europa van parar els canons, però no al front català on els borbònics van continuar la pressió militar. Durant el febrer i el març les dues corones es van emparar de Balaguer; Cervera; Morella i Miravet. Al nord els francesos dominaven ja l’Empordà, la Selva, el Gironès i part d’Osona. Els imperials van poder parar l’enemic a la Segarra i Hostalric, i van poder sobreviure a la campanya del 1711. Carles va abandonar Barcelona el 27 de setembre del 1711 per assistir a la pròpia coronació. La seva esposa Elisabet de Brunswick va quedar a Barcelona com a lloctinent , i en certa manera com a penyora. Mentre començaven les converses de pau a Holanda, a la ciutat d’Utrec. Carles no estava disposat a transigir, va intentar mantenir l’aliança i va provar de frenar les converses de pau. No ho va aconseguir, llavors va optar per continuar la pugna. Durant la primavera del 1712 va desplaçar noves tropes als Països Baixos per tal de revifar la guerra. De res va servir, el 25 de juny Gran Bretanya i França acordaven la suspensió d’hostilitats. El príncep Eugeni de Savoia va continuar lluitant contra França però va ser derrotat el 24 de juliol a Denain. 

A Catalunya res havia acabat i Felip pretenia arribar a la pau definitiva amb els catalans sotmesos. La campanya de 1712 havia de començar amb una ofensiva des de Tortosa que es va aturar ja que el cap borbònic Vendôme va morir a Vinaròs l’11 de juny. Starhemberg, cap de l’exèrcit imperial, va rebre reforços i va poder aplegar 24.000 soldats regulars. Va amenaçar Balaguer i va obligar al general Tserclaes a abandonar l’Ebre per acudir en defensa del front oriental. Els imperials també van intentar bloquejar Girona amb el suport de partides de miquelets. Alhora els britànics, coherents amb la posició del seu govern, es van reembarcar. A finals d’estiu els francesos van reforçar poderosament el front nord. Berwick va arribar amb 20.000 soldats que van aixecar el bloqueig de Girona. A tot això portuguesos i holandesos també van començar a evacuar. Mentre les converses d’Utrech perfilar el nou mapa d’Europa. Felip va ser reconegut com a rei d'Espanya i de les colònies americanes, amb el compromís de renunciar a la Corona de França i a canvi de cedir territoris. Nàpols, Milà i els Països Baixos espanyols passaven a Àustria. Sicília passava a Saboia, les fortaleses de Bèlgica passaven a mans holandeses, i Gibraltar i Menorca a la Gran Bretanya que obtenia, a més a més avantatges en el tràfec d’esclaus.

Retrats de: John Churchill, primer duc de Marlborough fou sens dubte el millor comandant de la Guerra de Successió (esquerra) i retrat de Lluis XIV de Jacint Rigaud (dreta).

 

 

 

 

La campanya catalana

 

En començar 1713 el futur de Catalunya es presentava obscur. Felip no volia renunciar al domini del Principat. Els britànics van oblidar els evanescents compromisos de Gènova i l’Emperador es va preparar a trair Catalunya. Elisabet de Brunswick va marxar el 19 de març. L’11 d’abril França va confirmar la pau amb Holanda; Gran Bretanya; Savoia i Prussia, potències i estats que passaven a reconèixer Felip V. El 17 de maig francesos i imperials van pactar un conveni secret d’evacuació. L’Imperi va seguir mantenint un estat de guerra de baixa intensitat que no tenia altre objectiu que pressionar per aconseguir millores territorials. Alhora Starhemberg virrei i cap militar es preparava a evacuar les seves tropes i a entregar totes les fortaleses catalanes als borbònics. Starhemberg  apaivagava als catalans com podia, indicant que el respecte de les Constitucions era condició indispensable sense la qual no hi hauria evacuació de les seves tropes. En paral·lel les autoritats imperials van maldar per dissoldre les unitats catalanes de fusellers de muntanya. Tots els soldats imperials, inclosos els regiments catalans regulars, es van anar concentrant a la desembocadura del Besòs i a Tarragona a fi d’embarcar en vaixells anglesos. El dia 22 de juny es fixava el Conveni de l’Hospitalet, pel qual imperials i borbònics van acabar de lligar l’evacuació. Es preveia que els imperials deixarien lliures camins; fortaleses i ciutats i quedarien concentrats als punts d’embarcament.

Starhemberg es va fer fonedís, però en absència del virrei el poder polític català es va reestructurar ràpidament a partir de la Junta de Braços, els Estats Generals de Catalunya, que tot i no tenir capacitat legislativa i estar composada únicament pels membres dels braços residents a Barcelona, esdevingué absolutament resolutòria. La reunió es va convocar el 30 de juny de 1713.

El 5 de juliol els braços van decidir. L’eclesiàstic es va inhibir, i el militar tot i les discrepàncies va optar per la submissió al Borbó. El Braç reial però, el darrer en reunirse, va optar per la resistència en defensa de les “Constitucions, Usos, Costums i immunitats del present Principat”. A la matinada del dia 6 el Braç militar va rectificar i també va optar per la resistència. En contra del que pugui semblar la resistència era la opció més realista i possibilista. L’entrega al Borbó significava un definitiu punt i final, un camí sense retorna atès que ja s’havien explicitat les intencions del monarca a València i Aragó, i per descomptat hom sabia quines eren les pretensions respecte a Catalunya. La resistència era realista, Barcelona podia aguantar una temporada abans no es formalitzés un setge en regla, i més tenint al darrera el santuari mallorquí des del qual el mateix emperador podia mantenir un cordó umbilical i una politica indefinida i no compromesa de suport implicit a la revolta. La resistència significava guanyar un compàs d’espera mentre s’acabaven de llimar els pactes de pau europeus. La pau d’Utrec havia vingut imposada per un cúmul de casualitats. Igualment les casualitats podien recomposar en un moment donat els jocs d’equilibri europeu. La mort d’un rei o una reina, un canvi de govern, una revolta... podien tenir conseqüències insospitades en la turbolenta política europea. Si Catalunya es mantenia en la carrera sempre tenia possibilitat de reenganxarse al carro de l’emperador i preservar la preciosa herència de civilització que suposaven les Constitucions. Això sense excloure la possibiltat de victòria militar en termes relatius, no li seria fàcil a Felip Vé dominar militarment als catalans. De fet únicament ho va poder fer amb el suport massiu de França. Les forces de Felip Vé per si mateixes difícilment haguessin pogut vèncer als catalans. L’estratègia catalana, lògica i assenyada, va menar a una prorroga d’un any i dos mesos, en els quals van passar coses, però no les suficients com per capgirar el consens d’Utrech. Tanmateix l’estratègia catalana va ser plenament vàlida fins la batalla del baluard de Santa Clara el 12 d’agost de 1714, allà ja es va veure que la resistència armada  tenia uns límits, i en uns moments en els quals la revolta antifiscal del país s’havia apaivagat i el panorama internacional no presentava clares oportunitats de canvi. A partir d’aquell moment la resistència ja no va tenir sentit, i cal entendre la dimissió de Villarroel en aquests context. Tanmateix la inèrcia de la resistència va forçar la lògica, plantejant i provocant la terrible jornada de l’Onze de Setembre i una solució militar pel cas català.

El dia 9 de juliol de 1713 la Generalitat feia públic el ban de Guerra, i formulava una crida a la defensa demanant a jurats, consellers, pahers o cònsols que es mantinguessin en obediència a l’Emperador. El nunci de la Generalitat acompanyat de vuit trompetes i vuit tambors va anar llegint el ban en els indrets acostumats de Barcelona. Mentre el mateix dia 9, a la desembocadura del Besòs 14.400 combatents de Starhemberg, i ell mateix, s’embarcaven en navilis anglesos. De les unitats catalanes que figuraven en l’exèrcit austracista part dels components de les Guàrdies Catalanes van decidir restar al país, tot i que el regiment es va dissoldre. Igualment van romandre part dels efectius dels regiments Subies i Nebot, així com del regiment de cavalleria d’Aragó i petits nuclis d’alemanys, hongaresos i napolitans. Contràriament els regiments de cavalleria de Morràs i Ferrer van embarcarse per continuar al servei de l’emperador. Tot plegat no menys d’uns 1.500 combatents veterans, desenquadrats, van refusar l’evacuació. Esdevindrien un nucli important en la construcció dels exèrcits catalans.

Les forces amb les quals podia comptar la Generalitat en aquells moments eren irrellevants. El Regiment de la Diputació (Generalitat), que mantenia a Cardona una companyia amb 28 soldats, a Castellciutat quatre companyies amb 140, a Barcelona tres companyies  amb uns 100 soldats, així com uns 60 soldats del Regiment de la Ciutat. En el territori no ocupat pels borbònics es deurien mantenir en armes uns 2000 combatents, i a tot això cal sumar la Coronela de Barcelona.

Els Braços van ocuparse de formar òrgans de govern d‘excepció per fer front a la situació. Es va crear una junta representativa dels braços formada per 36 persones,12 per braç (9 mes els 3 diputats) : va ser la Junta dels Tres Braços Generals o 36a. Aquest organisme es reorganitzava en quatre juntes permanents i una tresoreria: Guerra, presidida per Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal; Segrests, presidida per Bonaventura Vidal i Nin; Mitjans, presidida per Marià Duran; Política, presidida per Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí i Tresoreria, presidida per Manuel Ferrer i Sitges. El conjunt de Juntes, amb la Generalitat (representació de tres diputats per braç) i el Consell de Cent de Barcelona, formaren el govern del Principat. Probablement la 36a va encarregar el comandament de l’exèrcit a Antoni de Villarroel, el 10 de juliol de 1713. El nomenament de Villarroel com a “general en xefe” està confirmat en l’Esborrany de Delibericions de Generalitat del dia 12 de juliol. Una de les primeres mesures, el 14 de juliol, va ser demanar un informe al cap d’enginyers de la plaça. Francesc de Santa Cruz sobre l’estat de les muralles de Barcelona. Villarroel va comptar amb una junta assessora de confiança i secreta composada pel conseller primer de Barcelona Manuel Flix, l’arcedià d’Andorra Josep Asprer; Josep Galceran de Pinós i Rocabertí; Carles Fivaller; Félix Teixidor i Sastre, als quals es va afegir a l’octubre el protonotari Francesc Verneda.

El petit estat català-barceloní va copsar d’entrada un problema financer. La guerra havia consumit els recursos de les administracions i havia deixat el país exhauste. La voluntat de resistència no es podia mantenir, però, sense un nou esforç econòmic. Es va procedir a efectuar requises, recollir bens eclesiàstics, aplegar plata de les més diverses procedències per fer encunyacions així com confiscació de bens e persones absents. Les aportacions determinant van venir, però, d’entorns privats. Families burgeses com els Dalmau, i singularment Sebastià Dalmau, amb una aportació a la resistencia del 1713-1714 avaluada en 210.000 lliures (equivalent al pressupost ordinari de dos anys de la Generalitat) van ser determinants. L’activitat militar es descabdellà d’immediat. El 9 de juliol, mentre les trompetes declaren l’estat de guerra, el general Nebot es prepara per sortir, l’endemà, amb cavalleria i miquelets, per impedir l’entrega de Tarragona als borbònics. No ho pot evitar, les seves tropes son derrotades a Torredembarra el dia 13. A banda  s’envien forces a Cardona el 12 de juliol, i encara a finals de mes s’envien companyies d’infanteria i granaders.

El mateix 9 de juliol es va organitzar una lleva de voluntaris. El 18 de juliol ja s’havien presentat 4000 homes que van ser la base del nou exèrcit reglat. La cavalleria es va aplegar inicialment en tres regiments, la infanteria en cinc regiments reglats i diverses unitats de fusellers, i l’artilleria en un regiment. Els defensors comptaven també amb les unitats de la milícia gremial, la Coronela.

El dia 25 de juliol l’exèrcit espanyol comandat pel Duc de Pópuli i composat per uns 20.000 soldats va començar a encerclar Barcelona. Populi pensava que la ciutat es rendiria a la vista de les seves forces. El que es va trobar però van ser uns defensors actius que no paraven de fer sortides per hostigar les seves tropes. Estava clar que caldria un bloqueig rigorós. L’enginyer Pròsper de Verboom va dirigir les obres del cordó de setge que s’havia estendre des dels aiguamolls propers al Besòs fins al darrera de Montjuïc. Mentre establien el cercle els borbònics pugnaven per anar sotmetent Catalunya on els intents de resistència eren desiguals. L’activitat militar de l’estat català no es va limitar a Barcelona. Les autoritats van intentar d’impulsar la revolta a tot el territori. Les possibilitats eren, però, escasses, atès que hom considerava que la claudicació de Barcelona seria imminent.

Entre el 9 d’agost i el 5 d’octubre del 1713 s’esdevingué l’expedició del Diputat Militar. Antoni de Berenguer i de Novell; diputat militar i comandant general del Principat; juntament amb el general Rafael Nebot, es van embarcar al port de Barcelona amb forces de cavalleria i infanteria que van desembarcar a Arenys. L’expedició pretenia temptejar la possibilitat d’ocupar Hostalric, encara a mans dels imperials; i també recollir els cavalls, previ pagament, que els austracistes no es podien endur. El dia 16 la força catalana va arribar a Massanes on se’ls hi van afegir els regiments de fusellers no dissolts d’Ermengol Amill i Manuel Moliner i Rau. Els borbònics, però, es van apressar a concentrar tropes vora Hostalric i accelerar el relleu a la fortalesa. Tot seguit Berenguer s’encaminà cap a Vic per fomentar la revolta, alhora que Nebot va girar cap al Maresme. Es van poder aconseguir momentàniament els 600 cavalls, necessaris per formar forces de cavalleria que actuessin amb rapidesa pel país, però la major part dels animals es van perdre en els primers dies de l’expedició. Els espanyols amb 3.500 infants i 1.500 genets del general Bracamonte van apresar-se a estalonar la columna de Nebot. Els intents de sublevació a Vic no van reeixir, la columna catalana va girar llavors cap a Manresa on van hostigar la guarnició. Seguits per Bracamonte van marxar cap a Terrassa on van confluir amb un altra columna catalana, la del marquès de Poal que havia sortit de Barcelona a finals d’agost per, fomentar, també, la insurrecció. Tot plegat aquestes forces itinerants formaven un petit exèrcit d’uns 2.000 combatents. La columna va fer marrada en direcció a Ripoll, i els borbònics anaven sumant efectius i destacaments a la persecució. Els intents de sublevació resultaren un fracàs, el país estava esgotat, i ningú pensava que l’intent de Barcelona tingués futur. El 16 de setembre l’expedició va arribar a Castellciutat fortalesa encara lleial controlada pel general Moragues. Després van passar a Sort, on les cinc columnes franco-espanyoles de persecució semblava que definitivament els encerclarien. Nebot, però, va travessar el Boumort i muntanya través va arribar a Cardona, fortalesa lleial governada per Manuel Desvalls, el 30 de setembre, allà va quedar també el seu germà, el marquès de Poal amb forces que mantindrien l’activitat militar a l’interior durant tota la campanya. L’expedició del Diputat Militar va continuar cap a Manresa i el 4 d’octubre arribava a Caldes de Montbui, aquí es va decidir enviar al coronel Antoni Vidal, amb 100 fusellers, cap a les Serra de Prades per tal d’organitzar un focus guerrillers. La resta va marxar cap Alella per recollir uns 3.000 voluntaris que s’havien anat concentrant a la Conreria, gràcies al treball de coronel Sebastià de Dalmau. Arribats a aquest punt estava decidit que el Diputat Militar s’havia d’embarcar per entrar segur a Barcelona, quant això estava a punt de materialitzar-se el diputat, va trair els soldats i va ordenar a tots els alts comandaments que s’embarquessin amb ell. Així doncs els més de 4.000 soldats i voluntaris van quedar abandonats. Alguns contingents van poder arribar a Cardona i un grup nodrit de més de 700 va poder entrar a Barcelona gràcies a un incursió d’Amill i de Moliner, que es van estimar més continuar les operacions fora del cordó. El Diputat Militar Antoni Berenguer, màxim responsable de l’expedició, i el General Nebot, que contradictòriament havia dirigit la campanya de manera brillant, van ser arrestats. Nebot va ser enviat a Genòva i va acabar essent tinent general de la cavalleria de l’imperi.

La mecànica d’organitzaciò del poder civil, hegemònic sobre el militar va seguir els seus ritmes malgrat del conflicte. El 22 de juliol havia canviat la composició de la Generalitat en cessar el mandat, la desinsaculació va situar com a diputat eclesiàstic a Fra Josep de Vilamala, sagristà de Banyoles i com a oïdor ecelsiàstic a Fra Didac d’Olzina sagristà de Sant Pau; com a Diputat Militar a Antoni de Berenguer i de Novell i com a oïdor militar Manuel de Perpinyà Sala i Sasala; com a Diputat reial a Antoni Grases i Des i com a oïdor Tomàs Antich i Saladich. El 30 de novembre, van canviar el govern de la Ciutat, no sense tensions atès que no estava clara la necessitat d’un canvi, Manuel Flix d’altra banda era un Conseller en Cap altament capaç i reconegut. Tanmateix, tot i l’estat de guerra els canvis van tirar endavant. En la desinsaculació dels nous consellers de 1714 va sortir Rafael de Casanova i Torres com a conseller en cap; Salvador Feliu de la Penya com a conseller segon; Ramon Sans, tercer, Francesc Antoni Vidal, quart; Josep Llaurador i de Saserra, cinque i Jeroni Ferrer sisé. Casanova era partidari de la resistència i com a Conseller en Cap reclamava el comandament militar de la plaça i les seves fortificacions. La direcció de la defensa tenia problemes atès que el cap militar Villarroel, la Diputació i el Concell de Cent es podien envair competències. Els nous consellers de la ciutat van treballar de ferm per hegemonitzar tots els ressorts del poder en les seves mans. En primer lloc van laminar la Generalitat i la Junta 36a generada pels Estats Generals de Catalunya. Això va ser fàcil atès que la ciutat controlava tots els recursos econòmics i la Generalitat no disposava de fons i va ser escanyada per la Ciutat. D’altra banda els Estats Generals, s’havien de renovar i convocar a principis d’any i això podia donar llocs a replantejaments, de tal manera que es van prorrogar automàticament a iniciativa de la Ciutat de Barcelona i del president del braç de la noblesa. Sense reunió o assemblea es va passar això si a anomenar una nova Junta de Govern que extingia la que s’havia format el juliol.

La feblesa creixent de la Diputació i la seva Junta van anar en augment, i la Ciutat va augmentar la pressió per assolir més responsabilitats i poder. El 2 de febrer es va crear una nova Junta de Política i Guerra, amb el general comandant, dos diputats, dos consellers de la ciutat i dos membres del braç militar. El 14 de febrer es va abortar un intent fosc per part de Ramon  Rodolat i membres de la Coronela d’instaurar un nou govern directament subsidiari de la Coronela que concentrés tot el poder civil i militar.

El 26 de febrer de 1714, els consellers van avançar encara més posicions. La Generalitat, sense diners ni recursos, va delegar les responsabilitats de la defensa en la ciutat. Tot plegat va ser una mena de cop d’estat que va concentrar tot el poder en mans dels consellers. Amb el control dels resorts del govern sectors de comerciants passaven a augmentar el seu poder i gestionar tot el que havia de negoci darrera l’abastament de la ciutat i el ram de guerra. Casanova en base a la seva responsabilitat sobre la ciutat i les seves fortaleses passava a ser cap fàctic, no solament de la Coronela, sinò de tot l’exèrcit català.

El dia 27 de febrer els representants de la ciutat van escollir una nova Junta General, que extinguia l’anterior, i que passava a anomenarse la “vintiquatrena”. La 24a hegemonitzada per la ciutat, passava a gestionar el conflicte i a convertirse en l’autèntic poder fàctic. Organitzada de manera assamblearia sovint va imposar decisions al propi Casanova i va pugnar amb Villarroel per controlar les decissions tècniques que atanyien a l’exèrcit regular. La 24a es va dividir en tres juntes: la Novena de Guerra, composada per nou persones i presidida per Rafael Casanova, conseller primer; la Junta de provisions composada per 8 persones, controlada per Salvador Feliu de la Penya, conseller segon, i hegemonitzada per comerciants i la Junta de Mitjans, amb set persones i presidida pel conseller Ramon Sans.

A principis de novembre del 1713 Cardona, reforçada amb unitats i combatents de l’expedició del diputat militar, esdevingué una plaça cada cop més important. A finals d’octubre els defensors havien rebutjat amb èxit els intents del marquès de Bus d’empararse de la fortalesa. Desde Cardona les forces de cavalleria i els fusellers van efectuar nombroses sortides tot intentant vertebrar la resistència a la Catalunya central.

Mentre això passava les sortides dels assetjats contra els invasors eren constants. El 6 de setembre de 1713 ja va haver un fort combat a la Creu Coberta; el 13 d’octubre van haver enfrontaments a la zona de Port i encara el 19 d’octubre els catalans van atacar la masia de Can Navarro a l’extrem del cordó darrera Montjuïc.

Barcelona comptava, com assenyalat, amb reserves considerables, però l’estat català es va preocupar de fer-les créixer. La complicitat de Mallorca, sota obediència de Carles III, esdevingué fonamental. El marquès de Rubí, que actuava com a Lloctinent va ajudar de manera decisiva. El flux de provisions es va mantenir tot i el bloqueig. Els petits vaixells mercants i barques de mitjana anaven escortats per la marina de guerra que havia improvisat Barcelona. L’esquadra espanyola no massa nombrosa es va fer fonedissa i això va fer que Barcelona esdevingués durant uns mesos un florent port corsari, atès que la petita esquadra catalana va fer durant el 1713 més de 40 captures.

A l’exterior els espanyols continuaven la tasca repressiva amb actuacions tant emblemàtiques com la captura, el 30 d’octubre, i execució del patriota Bac de Roda.

A principis de 1714 Barcelona havia consolidat la resistència i Cardona s’havia rellevat inexpugnable, i això alenava l’esperit de resistència del país. Per tal d’assegurar la submissió de les principals ciutats i la solidesa del cordó de bloqueig el total d’efectius de l’exèrcit d’ocupació va pujar a uns 55.000 soldats regulars. Tot i així la revolta al territori va esclatar el 4 de gener a Sant Martí Sarroca. A Osona, el Lluçanès, el Bages i el Solsonès la insurrecció es va escampar durant els mesos de gener, febrer i fins i tot març. Destacaments enviats des de Cardona i les forces aplegades pel Marquès de Poal així com els combatents d’Amill sortits de Barcelona van actuar com animadors de la revolta. Els borbònics van haver de destinar nombrosíssimes forces per sufocar la rebel·lió, i això va contribuir a alleujar la pressió que patia Barcelona. Les columnes represores van actuar amb gran contundència cremant pobles i viles i assolant comarques senceres.

Per l’abril els esforços de resistència dels catalans semblaven prou justificats atès que les conferències de Rastad entre Eugeni de Saboia, en nom dels imperials, i els francesos havien posat de nou sobre la taula la qüestió catalana. D’altra banda Lluis XIV pactava directament la pau amb l’imperi i formalment deixava la resolució de la qüestió catalana a Felip V. A tot això Carles no renunciava als seus drets sobre la corona espanyola i continuava tenint als catalans per subdits.

A principis del més d’abril el bloqueig de Populi s’havia mostrat absolutament ineficaç. Tanmateix en aquest moment després de reprimir el Principat les tropes van poder retornar al cordó i augmentar la pressió contra Barcelona. A més Populi va acumular artilleria i va endegar una estratègia que buscava doblegar la ciutat a partir del bombardeig contra la població civil.

El 17 de maig les forces atacants després d’una llarga preparació artillera i d’excavar trinxeres van ocupar el convent de Caputxins, extramurs del Portal Nou. Des d’aquests punt avançat els catalans havien hostilitzat contínuament el cordó. Al sector de caputxins Populi va fer emplaçar 30 morters i 6 canons de gran calibre que van començar a colpejar la ciutat el dia 22 de maig. Les peces no apuntaven a les muralles, sino intramurs per aterrorir la població. El gran bombardeig es va allargar durant tot el mes de juny fins que el 7 de juliol Populi fou rellevat.

El general Basset amb els seus artillers barcelonins, i els expertíssims de Mallorca, va mantenir ben actius els seus canons van respondre el foc agressor. Tanmateix l’atac esdevenia imparable, i els franco-espanyols podien reposar sense problemes les peces que resultaven destruïdes pel foc de plaça. Es calcula que el 16 de juny Populi ja havia etzibat 11.740 projectils contra la ciutat, molts d’ells bombes explosives de morter. El casc urbà va rebre de valent. La població esporuguida va sortir fora muralles i s’estava durant hores a les platges de Sant Beltran o de l’entorn del port. El bombardeig hagués pogut ésser més brutal amb la intervenció dels vaixells, però Barcelona comptava amb una potent i dissuassòria artilleria acarada a mar.

Fora ciutat els esforços del marquès de Poal vertebrant la resistència continuaren. Durant el maig i el juny la revolta havia donat pas a la proliferació d’unitats de miquelets que s’ensenyorien de no poc indrets, a banda de les columnes que organitzava el marquès per fustigar l’enemic. Poal va gosar presentar batalla a contingents borbònics el 7 de maig a Mura i el 9 a Esparreguera. A finals de maig hom calcula que les forces exteriors es composaven, a banda de la guarnició de Cardona, de la columna de Poal amb 1.280 infants i 146 genets; 300 infants en els castells de Sant Martí Sarroca; Masquefa, Orpí i Castellbell; al Camp de Tarragona actuaven uns 400 miquelets; i encara partides d’uns 200 miquelets actuaven a l’alt Berguedà i el Lluçanès.  Mes al sud el coronel Antoni Vidal havia aplegat decenes de combatents que es refugiaven a les muntanyes de Prades. A primers de maig el general Moragues, que s’havia retirat a Sort va decidir tornar al combatir. Amb la gent que va poder recollir va provar, inútilment, de bloquejar Castellciutat. El general Vallejo va intentar sufocar la rebel·lió i va prendre ostatges, i entre ells a la dona de Moragues, tots van ser conduïts a Balaguer, però van ser rescatats amb un cop de ma. Moragues va deixar l’esposa a Cardona i es va concentrar en la defensa del Pallars sobre el qual va exercir un breu domini.

A l’entrada de l’estiu del 1714 Lluís XIV, amb una situació internacional apaivagada pels pactes entre espanyols i holandesos, es va trobar amb les mans lliures per ajudar al seu net. Populi havia mostrat la seva inutilitat; calia un cabdill enèrgic. Lluís XIV va enviar un els seus millors generals. El dia 6 de juliol va arribar el Duc de Berwick acompanyat de noves unitats franceses. Al voltant de Barcelona es concentraven 39.000 combatents; i ocupant el Principat altres 37.000 espanyols, i uns 10.000 francesos  entre el Gironès i l’Empordà. Tot plegat un formidable corró contra un país que amb prou feines depassava el mig milió d’habitants.

El dia 9 de juliol els defensors van patir un important daltabaix, 18 embarcacions del comboi de Mallorca farcides de queviures i pertrets van ser capturades. Hom imputa el desastre al Conseller segon, Salvador Feliu de la Penya cap de la Junta de provisions que, segons algunes fonts, barrejava els assumptes públics amb els negocis privats. Feliu va impedir que es remolquessin els grans vaixells del comboi a port durant la nit del dia 8, fins que aparegués el vaixell San Francisco, que venia retrassat, i en el qual tenia interessos. El retràs va ser fatal i va provocar la captura de gairebé tot el comboi. Les consqüències pels barcelonins van ser totalment funestes atès que la fam es va ensenyorir durant aquell estiu i es van erossionar les possibilitats dels defensors en fallar els pertrets militars.

A tot això Berwick va renunciar a continuar el brutal bombardeig i va optar per iniciar un setge en les formes: construir tres paral·leles; aplegar bateries contra un sector de la muralla; obrir una bretxa i llençar-se a l’assalt. Berwick va demostrar la seva eficiència, les obres d’expugnació i l’assalt es van desenvolupar en dos mesos, període raonable, des del punt de vista assetjador, i tenint en compte la magnitud de la intervenció. La direcció de les obres les va portar el tinent general Dupuy-Vauban, cosí del famós Sebastien le Prestre de Vauban. Berwick va optar per esvorancar la muralla per la banda de llevant, entre els baluards de Santa Clara i Portal Nou. En aquesta ocasió estava clar que Montjuïc esdevenia un objectiu secundari que cauria quan es conquerís la ciutat, i per tant donada la singularitat del conflicte no pagava la pena perdre temps en la seva expugnació.

La nit del 12 al 13 de juliol del 1714, un total de 2.500 sapadors, protegits per forces d’infanteria es van apropar a 500 metres de la ciutat, organitzats en línia procediren a iniciar l’excavació d’una llarga trinxera de més de 1.000 metres paral·lela als murs de la ciutat. A la matinada els defensors van poder observar com els sapadors treballaven ja a cobert, i començaven a fer el ramal o atac de la seva esquerra. El rec Comtal, fou desviat i la seva llera esdevingué l’atac dret. El mateix 13 de juliol, a mig dia i amb molta calor els catalans van atacar amb la intenció de destruir els treballs d’expugnació. Els assetjats van aconseguir rebassar les defenses i tot seguit, després de destrossar el que van poder, es van retirar. L’avenç de la trinxera era, però, inexorable, dia i nit les piquetes avançaven.  El dia16 de juliol els sapadors ja obrien la segona paral·lela i el 17 construïen els emplaçaments per l’artilleria en aquesta trinxera. Basset va col·locar morters a les muralles i els artillers van fer un foc devastador que, tot i que no va poder aturar l’obra, va delmar els sapadors. El dia 24, a la nit, amb una fanfàrria de clarins i timbals els francesos van fer saber a la ciutat que estaven col·locant l’artilleria que havia d’esmicolar les muralles. El dia 25, James Fitz-James Berwick va celebrar el seu sant a les trinxeres, amb una missa. En acabar el capellà va beneir els canons i a dos quarts de sis de la matinada va començar l’atac artiller. Tretze bateries amb un total de 84 grans canons i 24 morters van començar, ininterrompudament a piconar la muralla.

Els defensors sabien que les velles muralles no podrien resistir i que en uns quants dies la bretxa quedaria oberta. Llavors van decidir fer una travessera posterior des del darrera del baluard de Santa Clara fins el de Portal Nou. També es va fer una travessera petita darrera del baluard de Llevant. Es van enderrocar cases i es van terraplenar horts. Homes, dones i eclesiàstics treballaven també contínuament dins la ciutat per construir, contra rellotge, aquesta gegantina segona línia de defensa.

El dia 30 de juliol la muralla començava a desmoronar-se i presentava diverses bretxes entre els baluards de Portal Nou i Santa Clara. Aquest mateix dia, per la nit, les avantguardes borbòniques van arribar al camí cobert. Tot seguit va començar la construcció de la tercera paral·lela que discorria per l’exterior vora el camí cobert.

La següent operació de setge consistí a instal·lar canons i morters a la tercera paral·lela per tal de batre a curta distància murs i defensors. Es van reubicar 8 gegantins canons de 36 lliures i 22 de 24 lliures així com vint pedrers i morters, que juntament amb les peces ubicades a la segona paral·lela sumaven 158 boques que concentraven el foc contra un front d’uns 1.200 metres d’amplada. L’espetec del bombardeig a boca de canó i el foc de la fuselleria provocaven una densa fumera que, sumada a la sufocant temperatura ambient, va convertir la muralla en un infern.

Els primers dies d’agost els assetjadors van començar a excavar mines des de la tercera paral·lela i dirigides a la base dels baluards de Santa Clara i Portal Nou. Òbviament la intenció era fer volar els baluards per assolir l’assalt amb més garanties. Els defensors van intentar sortides per dificultar el treball a les mines i clavar canons, no van poder parar però el frenètic ritme dels assetjadors.

El dia 12 d’agost Berwick va plantejar el primer assalt. Pretenia conquerir els baluards de Santa Clara i Portal Nou, per impedir el foc de flanc contra el gruix que havia de pujar per les runes de la bretxa principal o reial, oberta a la cortina entre ambdós baluards. A trenc d’alba Berwick va ordenar la voladura de la mina del Portal Nou. Tot seguit els borbònics van entrar en torrentada al vall pels túnels prèviament preparats. Tot i rebre descàrregues aviat van haver grups d’atacants dalt del baluard i van avançar fins una barricada que, en previsió, havien construït els defensors. No van poder passar però d’aquí atès que els defensors de la Coronela els metrallaren amb granades de mà i descarregues de fuselleria. Mentre, gran quantitat d’efectius d’atac es concentraven al vall per enfilar-se per les runes. En aquest moment l’artilleria del Baluard de Sant Pere va disparar pots de metralla que van provocar una carnisseria entre els atacants. La fuselleria catalana batia també, des del lleugerament més elevant baluard de Sant Pere, els granaders frenats a la barricada de la plataforma del Baluard de Portal Nou. Mentre, van arribar reforços catalans dirigits pel mateix Villarroel que van contraatacar i van expulsar els franco-espanyols del cim del baluard. Berwick, va contemplar el combat perplex. La xusma havia posat en fuga els seus granaders d’élite.

Paral·lelament  també va començar l’assalt del baluard de Santa Clara, molt més baix, menys sòlid, i que presentava esllavissades de runa. Una massa de granaders va fer la primera envestida, però van ser rebutjats. En un segon intent els borbònics van col·locar força soldats dalt de baluard i van començar a disputar les barricades que els catalans havien aixecat a la plataforma com a segona línia de defensa. Els borbònics s’hi van poder estabilitzar i van anar pujant reforços i feixines per assegurar la posició. Ja a llum de dia els catalans van organitzar un contraatac ferotge. La companyia dels joves estudiants de lleis va carregar a la baioneta contra els granaders en el que esdevingué un brutal carnatge per ambdós bàndols. Nous efectius de la Coronela van acudir en suport dels estudiants i van aconseguir posar en retirada els borbònics. L’assalt havia acabat en desastre per a les forces atacants que van patir unes 900 baixes, tanmateix Berwick va posar-se a preparar un nou intent. Ara va optar per atacar primer Santa Clara, i un cop conquerit aquest punt assaltar el Portal Nou.

La batalla de Santa Clara fou una de les més terribles del setge. A les 10 de la nit del 13 d’agost els franco espanyols van simular un atac general per la bretxa principal i contra el baluard de Portal Nou. L’atac, però, anava dirigit contra Santa Clara. Novament els granaders pujaven a l’avantguarda, però ara anaven acompanyats de sapadors protegits amb plastrons i armats amb piques, amb les quals tombaven, enretiraven o desmuntaven les feixines. Els atacants van ser rebutjats en un primer moment, però noves forces van pujar en massa i després de més d’una hora de combat es van poder emparar de la punta del baluard i les barricades d’aquell sector. Tot seguit van intentar avançar cap al flanc esquerre des d’on s’accedia al portal de Sant Daniel però les barricades d’aquest sector els ho van impedir. Alhora els catalans procedien a aixecar barricades a tocar de la gola. A mitja nit estava clar que l’atac principal era a Santa Clara i que els altres havien estat de diversió, això va permetre portar reforços als catalans. Tot i la foscor els defensors van organitzar dos violentíssims contraatacs que van ser rebutjats. Els generals Villarroel i Bellver van decidir llavors esperar a llum de dia per tal de provar un intent definitiu per reconquerir el baluard. Van preparar canons amb pots de metralla a la zona de la gola, i també van portar peces a la propera cortina de Ribera. A banda van fer pujar tiradors selectes a la propera i alta torre de Sant Joan que dominava l’escenari. A les 12 del migdia del dia 14 l’artilleria va metrallar els borbònics a boca de canó, alhora que les peces de la cortina de Ribera cobrien l’esllavissada i agafaven de flanc a les tropes de l’extrem del baluard. Els tiradors també van eliminar amb precisió 25 borbònics a cada descàrrega. Tot seguit pel centre i des dels flancs del baluard els defensors van passar al contraatac i van escombrar els invasors. Els catalans havien rebutjat l’intent però havien tingut uns 800 morts i 900 ferits; mentre que els de les dues corones van patir 479 morts i uns 1000 ferits

Tot plegat les pèrdues eren inacceptables tant pels defensors com pels atacants. Berwick i els seus comandaments no podien arriscar-se a repetir un assalt sense absoluta garantia. Les setmanes següents van continuar el bombardeig per tal d’estovar i arranar al màxim les defenses. Noves mines van partir contra el baluard de Portal Nou, contra la muralla, i fins i tot més enllà contra la travessera. Les contramines dels catalans van poder frenar algunes de les excavacions dels assetjadors. Alhora els duels artillers entre assetjats i assetjadors anaven cobrant un peatge continu de combatents.

A l’exterior les forces de Poal, Amill i Moragues van intentar alleugerar el setge de Barcelona. Els tres caps amb les seves tropes van confluir al Lluçanès, i van batre les forces de Bracamonte. Tot seguit Poal va intentar aproximar-se a Barcelona i va ser capaç de presentar batalla a camp obert i fer retrocedir als borbònics el 13 d’agost vora Talamanca; i encara el 14 a Sant Llorenç de Savall. Poal volia tornar a intentar mobilitzar tropes per entrar a Barcelona, però la quantitat de forces enemigues a l’entorn de Martorell li van impedir  l’empresa. Poal es va retirar a Capellades el 29 d’agost i encara va atacar la guarnició de Manresa el 4 de setembre.

A principis de setembre l’assalt estava madur. El dia 3 Berwick va proposar converses per formalitzar la rendició de la ciutat però la invitació fou rebutjada. De resultes Villarroel va dimitir entenent que la situació esdevenia insostenible des del punt de vista militar.

A les 4,30 de la matinada de l’onze de setembre va començar l’assalt. Tots els canons i morters van disparar fins a tres descàrregues, després els soldats van baixar en massa cap al vall. Es tractava d’un atac general amb més de 18.000 soldats i que s’estenia des del Reducte de Santa Eulàlia fins el baluard de Portal Nou. Totes les campanes de ciutat tocant a sometent van cridar al poble a la lluita.

L’esquerra borbònica composada per uns 6.500 soldats de regiments experimentats com el de la Vieille Marine; Guerchy o Ponthieu, havia d’atacar el reducte de Santa Eulàlia, el baluard Llevant i al nord d’aquest baluard la bretxa dels Molins. L’ala dreta borbònica, composada gairebé tota per forces espanyoles, i amb tropes de prestigi com els regiments de les Guàrdies Valones i de Guàrdies Espanyoles, es composava d’un total d’uns 4.300 soldats i el seu objectiu era la bretxa frontal del baluard de Portal Nou. El centre borbònic, sumava 8.600 soldats, estava composat per francesos i comptava, també, amb forces de prestigi dels regiments d’Artois; Anjou o Couronne. El seu objectiu era la bretxa principal o reial, la bretxa de Sant Daniel, just al nord del baluard de Santa Clara, el mateix baluard de Santa Clara i la bretxa de Carnalatge, a tocar de Santa Clara per la banda sud.

L’atac fou simultani, excepció feta de l’assalt a la bretxa reial. La guarnició del reducte de Santa Eulàlia, situat extramurs i cobrint els accessos al port, va aguantar be els primers atacs i es va retirar en ordre cap al baluard de Llevant. Els francesos van continuar en direcció al Portal de Mar però van quedar frenats per una gran barricada construïda amb barques i defensada per elements populars. Alhora nodrits contingents van atacar de dret els baluards de Llevant i Santa Clara, i les dues bretxes, d’uns 25 metres cadascuna, la del Carnalatge i la dels Molins que s’obrien entre Santa Clara i Llevant. Cap a les 5,15, els francesos van poder escombrar als defensors de la bretxa dels Molins. Tot seguit i des de la muralla van forçar la retirada dels defensors de la bretxa del Carnalatge. Per fi havien pogut passar a la ciutat, ara es tractava d’entrar en torrentada. Des de les seves posicions els francesos van avançar cap a la reraguarda dels baluards de Llevant i Santa Clara encerclant els defensors. Bona part dels combatents d’aquest darrer baluard van poder escapar a traves del convent de Santa Clara. Els defensors del baluard de Llevant, però, foren exterminats. Mentre, una columna comandada pel coronel Châteaufort progressava seguint la muralla de Mar cap a el Pla de Palau. Els catalans que s’havien retirat de les bretxes, intentaven formar una línia de contenció per la banda del Carnalatge. Aquest grup hostigava la columna que s’havia internat, que aviat va topar amb el baluard de Migdia i els seus defensors, aquests van girar els canons que apuntaven al mar contra el nou perill. A banda les forces de reserva concentrades vora les Drassanes, comandades pel marquès de Vilana van avançar decidides cap a la zona del Pla de Palau, acompanyades d’una massa popular amb dones, joves i homes grans amb armament desigual. Châteaufort va quedar frenat i va refugiar les seves tropes a l’edifici de la Caserna on l’artilleria del baluard de Migdia va trinxar la seva gent.  En aquesta zona l’avenç francès havia quedat aturat. Mentre la Companyia de Notaris Públics va intentar ocupar el convent de Santa Clara, però va resultar exterminada. Tot plegat, a les 6,45 el front s’havia estabilitzat en aquest sector dret dels defensors.

Villarroel, en sentir l’espetec de l’artilleria i les campanes va córrer cap a la zona de les muralles i va reprendre el comandament amb energia. Va concentrar forces al Pla d’en Llull i va reclamar la presència de la Bandera de Santa Eulàlia.

Per la banda del centre els borbònics van poder emparar-se del baluard de Santa Clara, gràcies a l’èxit de la ruptura en la bretxa de Molins i Carnalatge. Les forces franceses també van poder escombrar la resistència a la bretxa de Sant Daniel. Tanmateix Berwick solament va enviar grups de reconeixement a la bretxa reial, d’uns 150 metres d’amplada. Pensava que la bretxa estava minada i que els catalans la farien volar quan hi hagués un contingent nodrit de forces al damunt. Alhora els espanyols que assaltaven Portal Nou foren rebutjats en tots els assalts que van intentar.

Des de la bretxa de Sant Daniel els francesos comandats pel brigadier Balincourt van emparar-se de l’extrem de la travessera, i encara des del terraplè de la muralla, i aprofitant la major alçada d’aquesta van hostilitzar als defensors de la segona fortificació. Tot plegat la travessera no va poder aguantar, i els generals Bellver i Thoar van ordenar la retirada cap a la línia de cases del darrera la travessera i cap al convent de Sant Agustí, una mole medieval que esdevenia una autèntica fortalesa, contra la qual s’estavellaren els atacants. Els francesos, al seu torn, van poder comprovar que la pólvora de les mines de la bretxa reial s’havia mullat amb les pluges. Berwick, llavors va donar l’ordre d’atacar en massa i gairebé en formació i unitats franceses i espanyoles s’enfilaren per la bretxa. El gruix d’aquestes tropes va girar a la dreta per tal d’atacar, pel darrera, el baluard de Portal Nou. El General Bellver va fer retrocedir a les avantguardes invasores que s’escolaven pel carrer de Portal Nou, mentre s’aixecaven barricades a la plaça de Sant Agustí Vell. Encara els catalans contraatacant per aquest sector van facilitar la fugida d’una part dels defensors del baluard de Portal Nou. En paral·lel i intramurs els catalans van ocupar el monestir de Sant Pere de Puelles, i s’hi van fer forts. Alhora els franco espanyols van avançar pel terraplè de la muralla i van ocupar el baluard de Sant Pere; i tot seguit van marxar, pel mateix terraplè contra el de Jonqueres. Els defensors de Jonqueres van girar dos canons enfilant el terraplè i amb metralla van delmar els atacants. Els catalans de Jonqueres van contraatacar, i van arribar a recuperar el Baluard de Sant Pere; però no s’hi van poder mantenir. Els borbònics novament al Baluard de Sant Pere van tornar a avançar cap a Jonqueres, però els tiradors catalans apostats a les cases del darrera de la muralla disparaven a boca de canó contra tot allò que es movia pel terraplè de la muralla, que no tenia ampit de protecció per la banda de la ciutat. Encara els defensors de Jonqueres van tornar a contraatacar i van arribar a Sant Pere, però novament no s’hi van poder sostenir.

A les 7 del matí la situació estava estabilitzada al centre i a l’esquerra dels defensors, i ambdós bàndols paraven a recuperar forces. Els borbònics tenien el peu dins de la ciutat però els catalans estaven fermament assentats en les línies de cases que definien el casc urbà, i encara controlaven part del convent de Sant Agustí i el monestir de Sant Pere, havien perdut però el convent de Santa Clara. Amb l’enemic contingut en tota la línia Villarroel va plantejar el contraatac. La moral de lluita dels defensors deuria ser, doncs, extraordinària. Les escasses reserves de tropes amb l’ajut del poble en armes es van distribuir en els distints sectors. A la banda dreta catalana Châteaufort, batut per l’artilleria del baluard de Migdia, es va retirar cap als horts de Passa-pertot. Llavors Vilana va fer avançar els seus contingents arrambats als edificis del sector de Ribera, fins que va arribar a la travessera petita, que va ocupar després d’un violent combat. Villarroel en persona va dirigir els atacs a la plaça del Pla d’en Llull. Pretenia reocupar la plaça i tot seguit mirar de recuperar el convent de Santa Clara i trencar la línia borbònica. Mitja plaça, la del sector de ponent estava a mans dels defensors; l’altra meitat, la de les cases de llevant, estava a mans de gent de la Vieille Marine. Les cases d’una i altra banda s’havien convertit en autèntics fortins. En travessar la plaça els catalans van caure aniquilats pel nodrit foc dels francesos. Villarroel, ferit en una cama es va haver de retirar.

A la zona centre el coronel Thoar va atacar i recuperar totalment el convent de Sant Agustí, quedant els invasors rebutjats cap a la travessera. Per l’esquerra catalana va haver el contraatac mes important. Casanova, i els prohoms de la ciutat, amb forces de la coronela i el poble armat, es van concentrar a l’hort d’en Fava, darrera el baluard de Jonqueres. Allí van pujar al terraplè de la muralla i van marxar com una tromba cap al baluard de Sant Pere. Els borbònics van resultar escombrats i es van haver de fer forts dins del baluard. Tanmateix l’inversemblant contraatac, sempre presidit per la bandera, va continuar fins el baluard de Portal Nou. Els borbònics van abocar al sector reforços i els catalans van haver de retrocedir fins a la zona de la gola del baluard de Sant Pere. Els de la bandera van continuar, però, la lluita amb obcecació, van reconquerir la totalitat del baluard de Sant Pere i encara van tornar a carregar fins a la gola del baluard de Portal Nou. Novament la massa de soldats borbònics va poder parar la turbonada. Enmig d’una lluita brutal va caure ferit el conseller en cap Rafael de Casanova. Esgotats els catalans es van retirar de nou fins el baluard de Sant Pere. Els espanyols, al seu torn, van passar al contraatac intramurs i van poder ocupar el monestir de Sant Pere.

A les 8,30 del matí tots els contraatacs catalans ja havien estat rebutjats, però havien deixat una petjada de terror en l’astorat enemic. Ambdós bàndols presentaven símptomes d’esgotament i les baixes havien estat molt nombroses. Els invasors, sense massa pretensions es contentaven en guanyar posicions avantatjoses, casa per casa i carrer per carrer. Pel sector de l’esquerra catalana els atacs francesos van desallotjar els catalans de la petita trinxera, i després dels edificis del Carnalatge i la Peixateria. La barricada del Pla de Palau, però, va restar ferma contenint els atacants. Per la banda del centre el coronel Thoar encara va ser capaç de contraatacar i va provocar una desbandada entre els francesos, que van recular fins a la bretxa reial. Els combats més aferrissats es van desenvolupar, però, al monestir de Sant Pere. La lluita va ser brutal atès que l’espai va canviar fins a onze vegades de mans durant el matí. Finalment els catalans van volar part de l’edifici i s’hi van poder fer forts a les ruïnes.

A les 15 hores el front s’havia tornat a estabilitzar, ningú avançava ni ningú retrocedia. Tanmateix la desproporció de forces era inapel·lable.

Els catalans no podien guanyar, i si continuava la lluita el furor venjatiu dels vencedors podia implicar un saqueig general i l’extermini de la població. D’altra banda en aquell moment els catalans encara eren prou forts per negociar la rendició. A les tres de la tarda un corneta va tocar a parlament. Els catalans van haver d’acceptar les dures condicions de capitulació ofertades per Berwick. Tanmateix els caps borbònics havien promès a la tropa saqueig i riqueses, acceptar la rendició quan la victòria era qüestió de temps no semblava un bon negoci. Però la fermesa dels austracistes no donava massa marge, una resistència desesperada encara podia causar milers de baixes. La capitulació esdevenia també una bona solució pels invasors. Barcelona es va salvar de la crema i del saqueig i els barcelonins de l’extermini físic.  Al llarg del bloqueig i el setge les forces catalans van tenir, entre morts ferits i desertors unes 6.850 baixes; a banda d’una innumerable quantitat de civils. Els borbònics van experimentar unes 14.200 baixes.

Cardona, la darrera fortalesa austracista va capitular el 18 de setembre. Havia acabat una de les més singulars epopeies del segle XVIII.

La derrota de l’Onze de Setembre va provocar la destrucció de l’estat català i la liquidació de les llibertats polítiques que els catalans havien guanyat des de l’Edat Mitjana. La barbàrie militarista es va ensenyorir del país i el va saquejar. L’autoritarisme més irracional esdevingué hegemònic. La suposada entrada a la modernitat va ser, de fet el triomf de l’obscurantisme i l’absolutisme. Les Constitucions van ser derogades com ho havien estat les de València i l’Aragó el 1707. L’administració central va desenvolupar un minuciós programa fiscal a partir del Cadastre per conèixer i prendre els recursos del país, alhora una nova estructura territorial organitzada en base a corregiments facilitava el control polític i el drenatge fiscal. El Decret de Nova planta va fixar el nou regim polític de Catalunya; es a dir l’absència de règim polític i la submissió al Capità General que esdevenia la màxima i única autoritat civil i militar.

La repressió va ser brutal i en tots els terrenys. Els catalans van ser dràsticament desarmats. La repressió física es va acarnir contra els resistents del camp, sistemàticament perseguits per la contra-guerrilla i contra els austracistes emblemàtics. Barcelona va ser controlada amb la construcció d’una gegantina ciutadella i des de les noves fortificacions de Montjuïc, la universitat es va traslladar a Cervera...